Aquest bloc dóna suport als presos polítics antifeixistes i anticapitalistes. Per l'Amnistia Total Sense Condicions i contra el terrorisme d'estat.

3 de març 2010

80 ANYS DE PRESÓ PER UN 80% DE "CONVICCIÓ MORAL"

Juan García Martín 
Pres polític del PCE(r) condemnat a cadena perpètua

Penso que, donada la irreversibilitat de la sentència, l'esgotament del sistema jurídic mitjançant el qual fer publicitat d'aquesta injustícia i la necessitat que aquesta es conegui, és interessant que us faci un resum dels successos que han conduït a la encerrona amb la qual l'Estat ha perseguit i, ara com ara, aconseguit que em vegi condemnat a presó per a tota la vida. 

El dia 6 de febrer de 2006, a les 21 hores, els GRAPO van realitzar una acció de recuperació de fons en la persona de dos empresaris saragossans de ETT´s, que es va saldar amb l'empresària morta i el seu espòs ferit. Aquest dia i a aquesta hora jo em trobava en la meva casa de Reus (Tarragona) juntament amb la meva companya Carmen Cayetano, i altra camarada, Arantza Díaz; els tres componíem el "Comitè de l'Interior" del PCE(r) en la clandestinitat, sent jo el seu responsable. Fèiem tasques de propaganda (redacció, edició i distribució del periòdic "Resistència") i organització entre treballadors de tot el territori de l'Estat espanyol i de centralizació de les diferents organitzacions del Partit. Per aquests "delictes" ja vaig ser condemnats a 11 anys de presó. Crido l'atenció sobre la naturalesa de les nostres activitats, que ens obligaven a desplaçar-nos freqüentment per a veure militants i simpatitzants del Partit que, en la majoria dels casos, estaven fitxats per la policia, amb el que havíem d'extremar les mesures de vigilància, protecció i compartimentació per a evitar caigudes i perquè, cas de produir-se, no afectessin a altres organismes del Partit, especialment a la seva direcció, amb la qual jo era l'encarregat de mantenir contacte. 

Tornant a l'acció dels GRAPO a Saragossa, als 3 o 4 dies, entorn del 10 de febrer de 2006, va sortir en tots els mitjans burgesos la meva foto i la del company Israel Torralba com els seus autors, cas que es va anar repetint amb la meva persona cada vegada que els GRAPO realitzaven una acció fins a la data de la meva detenció a Reus, al juny d'aquest mateix any, per efectius de la guàrdia civil. 

Al principi, les pressions en la Direcció general van ser destinades que confessés la meva participació en els fets de Saragossa; en el cas de la meva companya, va ser torturada perquè m'incriminés. La nostra lògica negativa va ser ferma i rotunda des de principi a fi. Davant aquesta actitud i una vegada van comprovar la lògica incompatibilitat del treball partidista que veníem fent amb haver pogut participar en la preparació i execució d'una acció tan complexa com la de Saragossa, va arribar un moment, relativament aviat, que els guàrdies civils van deixar a un costat aquest assumpte, arribant a dir-me que, efectivament, jo no podia haver estat allá. De fet, a partir d'aquests moments, lo de Saragossa només apareix, tant en l'atestat de la guàrdia civil com, després, en l'interrogatori del jutge, amb la simple pregunta de "Ha participat vostè en... de Saragossa?" i el no de la meva resposta, sense més preguntes, ni esbrinaments, ni ordre de processament i presó, ni tan solament una vegada detinguts els militants dels GRAPO que, efectivament, van realitzar l'acció, Xurxo García Vidal i Israel Clemente. O sigui, ni Torralba ni qui escriu. 

En aquestes dates, vaig ser traslladat diverses vegades des de la presó de Puerto I, on em trobo, a Madrid, alguna vegada en conducció especial, a fi de sotmetre'm a rodes de reconeixement, a les quals vaig consentir voluntàriament perquè, incaut de mi!, sabia que no havia participat en cap acció armada dels GRAPO i, per tant, cap testimoni podria reconèixer-me. De la mitja dotzena de rodes en les quals vaig participar, ningú em va reconèixer, com és lògic... Fins a l'última, on una suposada testimoni va dir reconèixer-me "en un 80%". A partir d'aquí, i trobat el suport legal amb el qual "construir la imputació" -segons terme encunyat per un ministre de justícia socialista-, va venir l'ordre de processament per l'acció de Saragossa (novembre de 2007), l'ordre d'empresonament i, al maig de 2009, el judici. A destacar que, entre 2007 i 2009, no se'm va fer cap diligència més sobre aquests fets, cap interrogatori ni indagatoria, i això a pesar que jo vaig presentar una coartada de la meva estada a Reus, que va haver un canvi de Jutge Instructor en l'Audiència Nacional i que els companys dels GRAPO van declarar des de la seva detenció i en molt diverses ocasions davant el jutge, que jo no havia participat (de fet, en els seus interrogatoris, la guàrdia civil ni els va preguntar per mi). És a dir, que ja entre policies i jutges tenien molt clar que jo havia de ser condemnat pel de Saragossa i, "trobada" la testimoni providencial, sobrava qualsevol investigació que busqués la veritat. 

A pesar de saber-me condemnat per endavant, vam decidir -conjuntament amb els meus advocats- fer un judici "tal com Déu mana", donar la batalla jurídica davant la total frevolesa i més que segura "preparació" de la prova testifical en la meva contra; en el pitjor dels casos, sempre podríem posar en evidència la submissió del supòsit "Poder Judicial", i especialment d'aquest tribunal d'excepció que és l'Audiència Nacional, als designis polítics de l'Executiu; al mateix temps, quedava oberta la porta a les instàncies internacionals per a denunciar i deixar patents els disbarats jurídics que assumeix el sistema jurídic espanyol i les vulneracions de qualsevol principi judicial (presumpció d'innocència, pes de la prova, etc.) que suposaria una sentència condemnatòria 

Al judici es va escoltar i va quedar clar tot el dalt exposat: Vaig repetir la meva negativa a haver participat en els fets. Es va explicar la impossibilitat orgànica i de seguretat que suposava l'estar jo, al mateix temps, fent treball en un Comitè del Partit i participant en la preparació i execució de l'acció de Saragossa. Es van presentar testimonis que protegien la meva estada a Reus el dia dels fets. Els companys dels GRAPO van explicar l'acció minuciosament, deixant molt clar la meva no presencia en aquesta. En l'interrogatori als testimonis, els principals, és a dir aquells que van veure de prop i durant temps "A un senyor de 50 anys i canós", no em van reconèixer. No va haver cap prova material (petjades, enregistraments, armes, etc.) que avalés la meva presència a Saragossa. Per contra, el tribunal va rebutjar la presència en el judici de guàrdies civils (excepte perits en balística) quan eren ells els quals em van detenir, van interrogar i van fer el mateix amb els militants dels GRAPO!. La fiscalia només va poder presentar com "prova" la sentència del Suprem que diu que "El PCE(r) i els GRAPO són els mateix" i la famosa i única "testimoni protegida" que es va creuar fugaçment amb mi suposadament, clar, i que al donar la meva descripció, aquesta coincidia justament amb la foto policial que va sortir en tota la premsa aquests dies. 

Al novembre de 2009 va arribar la sentència condemnatòria de 80 anys!!!. En què ha emprat aquests sis mesos el Tribunal? Misteri, ja que basta llegir la sentència per a adonar-se que es limita a transcriure i donar per bé l'informe del fiscal. Resulta cridaner que, per a sostenir com bé el fet que la "testimoni protegida" solament em reconegués en un 80%, el Tribunal digui que confia en el seu "convicció moral" que era jo aquesta persona. És a dir, que en realitat la meva condemna descansa no en la "convicció moral" del jutge (cas que ja s'ha donat en altres ocasions de condemnes sense proves), sinó en la d'un testimoni!! -protegida i amb un 80% de convicció-. D'altra banda, en la sentència s'eludeix tot allò que pogués beneficiar-me, resultant cridaner que el meu advocat i les seves intervencions "desapareixen" del text una vegada que se li cita al principi del text per a deixar constància de la seva presència, no de les seves intervencions. 

Hi ha una segona part tragicómica d'aquesta farsa judicial. Després de la condemna, quedava oberta la possibilitat de recursos a altres instàncies (Suprem, Constitucional, Europeu) per a, des de la nostra denúncia, deixar en evidència la venalidad i falta de garanties del sistema judicial espanyol. Doncs bé, quin no seria la meva sorpresa i la dels meus advocats quan, a l'anar a presentar el corresponent recurs al Tribunal Suprem (primera instància en els recursos), no va poder fer-se perquè s'havia "passat el termini"!, a causa de "malentesos" burocràtics -encara no aclarits- en la cadena Tribunal-Procurador-Advocats? En fi, heme aquí definitivament condemnat a cadena perpètua (sortiria de la presó en 2046 amb 104 anys d'edat -tinc 58 anys-), sense llei ni dret que m'empari i per uns fets que no vaig realitzar. 

És veritat que jo era conscient que el règim no anava a deixar impune el mantenir-me "erre que erre" (aquesta "r" tan estimada i present per a mi) amb les meves idees revolucionàries al llarg de 40 anys de militància comunista; al cap i a la fi és el "tracte" que els ha vingut donant l'Estat a tots els meus camarades que m'han precedit a la presó. Tampoc l'Estat m'anava a perdonar que, després de 20 anys d'estar empresonat de 1978 a 1998, em reincorporés al treball clandestí del meu Partit. 

No obstant això, he de confessar que la ferotgia i afany de venjança d'aquest règim i els governs que ho gestionen no deixa de sorprendre'm, veient en la meva pròpia pell com usen totes els ardits i recursos del seu sistema jurídic per a fer legal una repressió desaforada contra un grapat de comunistes; és el que hem vist recentment amb la condemna per "omissió" (?) al nostre Secretari General, Manuel Pérez Martínez, i, referent al meu cas, a l'endossar-me una acció, una militància i una mort que saben positivament que no vaig fer. Franco pot estar orgullós dels seus hereus! 

És indubtable que la cadena perpètua, i damunt tan sens dubte injusta, no deixa de ser un cop que se sent, tant en el personal com per la meva família, que es veu també condemnada -i en el meu cas sense el "matalàs" ideològic que els ajudi a entendre i assumir la nova situació- a renunciar a la meva presència al seu costat en el futur. Però, al mateix temps, la brutal sentència buida el panorama del meu futur polític personal, al convertir-me irremeiablement en un proletario "que no té res que perdre excepte les seves cadenes", lligant, així, la meva sort a la dels desposseïts, els explotats, els represaliados, els "sense sortida", els rebels, els radicals d'arrel... Ara sóc més conscient que mai que, si tinc alguna classe de futur, aquest està, no en mans dels meus enemics de classe ni dels meus carcellers, sinó en les del Moviment Obrer Revolucionari, en qui tinc posada tota la meva confiança ja que és l'únic capaç de torçar els negres designis dels feixistes. 

L'única cosa que m'han deixat, la meva dignitat de revolucionari impenitente, les meves idees i experiència comunistes i el meu esperit resistent segueixen a la disposició d'aquest moviment amb la confiança que, a pesar del desorientat, desorganitzat i postrat que avui es troba, no trigarà molt en recuperar-se, com ha dit repetides vegades el PCE(r), encara que la situació sigui molt difícil, "Les condicions vindran en el nostre auxili", i aquestes cada vegada són més favorables per a aquest ressorgiment. La crisi econòmica deixa als obrers "sense gens que perdre", la crisi política de l'Estat deixa sense espai a les il·lusions reformistes i la repressió creixent -de la qual la persecució brutal al nostre Partit no és més que "avanç"- deixa buidat el camí per a la lluita radical contra aquest règim. 

Jo no tinc res del que penedir-me; si de cas, i vista la meva condemna a perpetuïtat per fer treball polític "no violent", només puc penedir-me de no haver estat de debò tirant una mà als companys dels GRAPO que van fer l'acció de Saragossa. Pinso que, en la mateixa mesura, avui qualsevol treballador, qualsevol resistent, només s'ha de penedir de no defensar amb ungles i dents el seu lloc de treball i el pa dels seus fills, de no donar una puntada a les màfies sindicals i als vividores de la política, de no usar la seva unitat, organització i força de classe per a lluitar decididament contra aquest podrit règim d'explotació, opressió i agressió. En aquest terreny de l'organització i lluita revolucionàries ens trobarem i, estic segur, els presos polítics recobrarem la llibertat. 

Febrer de 2010, presó de Puerto I (Cadiz)

Font: web PRES.O.S: (http://www.presos.org.es/) del SRI (Estat espanyol)