Aquest bloc dóna suport als presos polítics antifeixistes i anticapitalistes. Per l'Amnistia Total Sense Condicions i contra el terrorisme d'estat.

5 de juny 2010

Biografia Maria José Baños Andujar, presa política dels GRAPO

Vaig néixer el 11 de novembre de 1964 en un petit poble del sud-est francès, on els meus pares -emigrants de Múrcia- es van eradicar després de casar-se, per a poder viure. El meu pare, mecànic de professió, fins que es va jubilar amb 70 anys va viure per a treballar i va treballar per a poder viure. En 1972 regressem tots A Múrcia. 
 
Des de molt jove vaig conèixer el món de les drogues, em vaig convertir en politoxicómana i el meu món era el de la delinqüència menor. 
 
En 1992, amb una filla i a la presó em van dir que era seropositiva. Però semblava que tot em donava igual, viure o morir era semblat. Molta gent em preguntava sobre el que opinava sobre el meu futur i jo em preguntava que de quin futur parlaven. Pateando patis se'm va anar quedant la joventut i la droga seguia en la meva vida. 
 
En un d'aquests patis, vaig començar a conèixer, xerrar i vaig fer amistat amb diverses preses polítiques. Vaig començar a ser conscient que aquestes trobades anaven a ser part fonamental en la meva vida. De la xerrada passem a l'intercanvi de parers, a les discussions (primàries al principi) polítiques, socials... Cada dia em vaig anar interessant més, llegint, xerrant fins a esgotar a les meves amigues... 
 
Vaig començar a descobrir un món molt diferent al meu, solidaritat, lluita, compromís fins al final, un poc de real història i molta molta dignitat. Les meves amistats van ser creixent, cartejo, nova gent i tot això em va anar enfortint molt en la meva autoestima, confiança, coneixements... 
 
Vaig deixar de consumir totalment, i vaig començar a dur una vida de dignitat i lluita en 1993. En 1994 m'intenten fer xantatge perquè trenqui la meva amistat amb els presos polítics i em traslladen a Meco. En 1996 em traslladen a Brieva. Les i els presos del Col·lectiu de militants comunistes i antifascistas van iniciar aquest any dues vagues de fam, que van estrènyer encara més els llaços que jo ja sentia per ells. 
 
Vaig començar a estudiar, a formar-me profundament, sempre amb l'alè de les quals avui són els meus camarades. Però II.PP no va veure amb bons ulls aquella reinserció, la veritable, que jo feia en la vida, en la lluita, en l'amor. I gairebé em costa la vida: 
 
En 1997 sóc amenaçada de mort per la guàrdia civil en un dels trasllats "per ser amiga de terroristes". Em fan la vida impossible a la presó (canvis de cel·la continus, m'obliguen a compartir-les amb preses amb síndrome d'abstinència i malalties contagiosas per al meu VIH). Em van obligar a prendre medicació psiquiàtrica. En un dels nombrosos trasllats, en la presó de Múrcia sóc copejada per dos caps de serveis i una tropa de carcelleres... Una desatención mèdica em va fer avortar sola en una cel·la, i diversos errors mèdics van anar entre uns altres els motius pels quals la meva salut es va anar deteriorant greument. En un d'ells em van diagnosticar i "van tractar" una hernia d'hiat, quan el que tenia era una infecció en l'estómac. 
 
Les ostias en aquests anys em venien de tots els costats. Vaig deixar de ser una presa comuna per a convertir-me en una presa polititzada. I això era una gran batalla perduda per a ells. Seguí formant-me, enfortint física i políticament, adquirint consciència, i damunt consciència revolucionària. 
 
Em mouen de presons com a una pilota: Murcia, Meco, Brieva, Picassent, Badajoz, volta i anada entre elles per diverses vegades... En un trasllat em roben les fotos de la meva filla, en un altre apareix destrossada la TV... 
 
Però encara els quedava una basa per jugar -molt utilitzada per cert-: atacar el punt més feble, en el meu cas la salut, i en això es van esforçar al màxim. 
 
Però no contaven amb que, a més de la meva total resistència al seu intent d'extermini, el carrer, els i les companyes, la solidaritat, la denúncia, AFAPP, Salhaketa, Comitès de presos... van fer créixer una campanya estatal exigint la meva llibertat. No em donaven molt temps de vida i la campanya havia estat un èxit total, amb centenars de signatures, suports... i en menys d'un any em vaig veure en el carrer de la qual em tenien segrestada.
 
Vaig sortir al febrer de 2000, amb por, després de tants anys de presó, doncs tot anava a ser nou per a mi, desconegut en la seva dimensió real, havent entrat com yonky i sortit com persona digna, amb idees revolucionàries. I a més, sentia que sortia amb una gran responsabilitat, per a mi i per a tots els altres. Sí, sortia amb moltíssima il·lusió i ganes de viure. 
 
Em van acollir en Galiza una gran família i aquí va començar una nova etapa per a mi. Vaig Poder desenvolupar la meva nova vida, intensament. El temps que vaig passar en la legalitat va anar d'un gran aprenentatge humà i polític. Les discussions polítiques, la companyonia, les campanyes i les meves primeres experiències a la portes de les fàbriques... molt intens i constructiu. 
 
Però les condicions amb les quals m'havien aplicat l'article 92 em limitaven tot, seguir avançant, lluitant.... 
 
Aquest va ser un dels motius principals que em van fer plantejar-me passar a la clandestinitat. Un altre va ser adonar-me que en el carrer havia alguna cosa que no havia canviat pel que fa a la presó. Allí dintre, les armes del carceller major són els seus funcionaris amb o sense uniforme, la repressió, l'aïllament, el xantatge, les pallisses, les seves venjances diàries, la porra, el spray asfixiant, les seves esposes i les (les seves) drogues. I allí fora, era el mateix, però a molt major dimensió i escala. Sí, era veritat el que em deien les meves ja a més d'amigues, camarades: "La presó és el reflex de la societat". Sí, a més ho vaig veure amb els meus propis ulls. 
 
Explotació, repressió, inundació de drogues ficades per l'Estat, criminalització, l'Estat armat fins a les dents... 
 
A primers de maig de 2001 em vaig incorporar en un comando dels GRAPO, plenament conscient, orgullosa i convençuda. Aquesta ha estat fins al moment la millor etapa de la meva vida. Era, per a simplificar, il·legalment lliure. 
 
El 18 de juliol de 2002 vaig ser detinguda per la G.C. a Vitòria, on em trobava de passada. Vaig caure al costat de molts camarades, però també van detenir a simples solidaris o militants comunistes. Divuit antifascistas en total. En el meu pas per les brutals tortures, vaig ser drogada amb una substància que em va fer perdre el control del temps-realitat. 
 
(((Estrimidora la carta sobre aquestes tortures policials amb drogues recollida en el SOLIDARITAT nº 6 de Febrer 2003, pág 7, que col·loquem a continuació))) 
 
Des de la meva entrada, i ara, penso que és època de lluitar de nou des d'aquestes trinxeres de formigó, presó de kunda tras presó, lluita tras lluita, dia tras dia. 
 
El meu estat de salut és delicat, doncs necessito trasplantament de fetge, que per descomptat en aquestes cases no em van ni a realitzar ni a permetre. Però segueixo resistint i àdhuc de totes les traves, segueixo sent il·legalment lliure. I ara sóc àvia a més! 
 
Els meus exemples diaris són qui han estat i estan en la meva vida i en la meva lluita i aquells que van donar la vida per i per a ella. 
 
Carta de Marijose sobri la seva situació de malaltia: 
 
http://puntodefuga-anticarcel.blogspot.com/2007/04/carta-de-mara-jos-baos-andujar.html 

TORTURES POLICIALS AMB DROGUES 
 
Vaig ser detinguda a Vitòria. En ple carrer diversos individus es van abalançar sobre mi, em van llençar al terra, em van calcigar i em van emmanillar per darrere mentre que amb una pistola apuntaven al meu cap. Només em va donar temps a cridar "sóc militant dels GRAPO!". Ràpidament em van encaputxar, em van introduir en un cotxe i amb violència m'obligaven a ficar-me el cap entre les cames. 
 
Em van conduir a un calabós, suposo que en la caserna de Sansomendi de la Guàrdia Civil de Vitòria. Allí em van mantenir cara a la paret sense treure´m la caputxa, i una veu masculina em va avisar que anava a escorcollar-me, començant un minuciós grapeig de tot el meu cos. Seguidament vaig ser escorcollada per altre individu, encara que aquest es va limitar en examinar-me les clavículas, els malucs, la part baixa de la columna i els colzes, mentre em feien preguntes sobre el meu nombre de peu, la meva altura, pes, etc... 
 
Poc després em van donar aigua, que vaig beure amb ansietat doncs tenia la boca i la gola totalment seques. De seguida vaig començar a notar símptomes d'haver estat drogada. Em vaig espantar al pensar en el tipus de substància que m'havien donat i en els seus efectes. No vaig trigar en experimentar-los, doncs vaig començar a sentir un terror irracional, vertígens, nauseas i uns incontrolables tremolors per tot el cos. Sentia caure al buit des d'una gran altura i quan creia estar a punt de xocar contra el sòl era com si despertés per a de seguida tornar a tenir nous vertígens. 
 
No sé quant temps va passar fins que em van treure del calabós, dient-me que anàvem "a donar una volta". Mentre em duien al cotxe per la meva ment van passar tot tipus d'idees sobre el que anirien a fer-me, dur-me a la muntanya per a torturar-me i fer-me desaparèixer? i si m'enterraven viva?. Quan em van baixar del cotxe vaig saber que estaven registrant l'habitació de l'hotel on m'allotjava. No obstant això no assolia apartar de la meva ment les amenaces de la muntanya, la tortura i la mort, i els meus tremolors no cessaven. Ignoro quant va durar allò ni com em van dur de tornada al calabós, doncs als símptomes anteriors es va afegir la perduda de memòria i de la noció del temps. 
 
Durant els dies que em van tenir detinguda mai vaig ser conscient de si era de dia o de nit, si havien passat dos dies o només minuts, sé que em van treure del calabós i em van ficar en un furgó, després vaig saber que camí a Madrid. El viatge se'm va fer etern, els efectes de la droga es van intensificar i vaig acabar llençada en el sòl del furgó. Van parar, em van baixar i em van asseure en un graó, intentant reanimarme amb aigua. Com m'havien tret la caputxa em forçaven a mantenir el cap ajupit i només veia peus al meu al voltant; escoltava els seus comentaris: un volia cridar a una ambulància, un altre que només faltaven 10 km... El següent que recordo és que em van treure del furgó i que algú em conduïa encaputxada llençant de les meves mans emmanillades. Va ficar els seus dits en els meus ulls i em forçaven a anar doblegada fins que em van introduir al calabós. 
 
Una de les pitjors angoixes era sentir-me indefensa, al no veure gens ni poder utilitzar les mans per a protegir-me. Ni tan sols podia valdre-me de la resta dels sentits doncs els tenia anul·lats pels efectes de la droga que em van donar. Els tremolors tampoc cessaven. En aquest estat em conduïen per passadissos, em feien pujar i baixar escales, sense saber mai què havia al final del trajecte. 
 
Sempre que estava en el calabós bastonejaven les portes i es divertien cridant coses com: "Això és un atracament", "mans a dalt", "si et mous et disparo"... Els escoltava cantar el "Cara al sol" la melodia del qual sonava també en un telèfon mòbil, donaven Vives a Espanya, la Guàrdia Civil, etc... 
 
No em van permetre asseure'm en el camastro, menys encara ficar-me al llit i m'obligaven a fer gimnàsia constantment; braços en creu, flexions... fins que acabava al terra. 
 
No sé si va ser el segon dia d'estar a Madrid quan em van dur a declarar davant un advocat d'ofici. El meu estat era tan lamentable que bavejava i era incapaç de netejar-me. L'advocat va deure espantar-se doncs es va negar que declarés en aquest estat i va demanar que em duguessin a l'hospital, acompanyant-nos ell també. Em van fer un electrocardiograma i em van extreure sang, però gens em van dir dels resultats. En l'hospital vaig escoltar que eren les 4 de la matinada i ja em dormia dempeus, malgrat que les nauseas semblaven que anaven a partir-me l'estómac. 
 
Durant els primers dies només em donaven llet, encara que moltes vegades al dia, suposo que per a desintoxicarme de la droga, per a estar més presentable quan em veiés el jutge. 
 
L'última nit de la detenció em van asseure en una cadira d'interrogatoris, em van aixecar la caputxa i em van ensenyar fotos d'altres detinguts. Al 5º dia de nou encaputxada i emmanillada em van ficar en un furgó i després van pujar a altres dues persones que anaven en les mateixes condicions. Ens van prohibir parlar, però encara que no estàvem segurs d'estar sols comencem a preguntar-nos qui érem, fins que ens van baixar a l'Audiència Nacional. 
 
Mª José BAÑOS ANDUJAR. 
Presa Política dels GRAPO 
 
Font: PRES.O.S. web del S.R.I.