Aquest bloc dóna suport als presos polítics antifeixistes i anticapitalistes. Per l'Amnistia Total Sense Condicions i contra el terrorisme d'estat.

15 de juny 2010

Opinió: Els murs de la vergonya? Ja!

"Els murs de la vergonya". No fa més que un any l'actual Lehendakari Patxi López qualificava així en Arrasate una paret en la qual es podia veure les fotografies de diversos presos polítics bascos. 
 
Des de llavors, tota mobilització que es porta a terme per part d'organitzacions de l'esquerra abertzale amb la presència dels seus oncles, cosins o cosines, germans i germanes, o pares i mares, mitjançant fotografies, està sent objecte d'un perpetu atosigamiento i contínues amenaces i enregistraments amb video per part de l'Ertzaintza. 
 
No fa tant, després de posar en els carrers de Zarautz la fotografia de la detinguda per la seva presumpta militància en ETA, Itsaso Legorburu, un edil socialista d'allí va denunciar aquest fet, dient que se sentia amenaçat al veure aquesta fotografia pels carrers del seu poble. 
 
Resulta que ara, per veure fotografies de gent que està complint condemna en unes condicions de vida penoses, amb el correu i les converses intervinguts, a centenars (en el millor dels casos) i a milers (en el pitjor) de quilòmetres de les seves cases, sense dret pràcticament a no-res, o amb multitud de traves per a aconseguir-lo, i damunt aplicant-se'ls de facto la cadena perpètua mitjançant la ja (per desgràcia) cèlebre doctrina Parot, és amenaçadora i indignant, segons els responsables polítics d'aquesta suposada democràcia. 
 
Llavors, com hauríem de sentir-nos els simpatitzants de l'esquerra abertzale, els demòcrates, o simplement els quals tenim sentit de la dignitat i sentit comú, al veure no ja les fotos (el quin seria un mal menor) si no que premien als màxims dirigents repressius amb ascensos i més ascensos, o si no, amb la gairebé total reducció de la condemna? Vegi's el cas de Rodríguez Galindo, excarcerat per sofrir no sigues quin problema psicològic, això sí, lleu. 
 
Excarceren a un assassí de la talla de Galindo per una suposada malaltia psicològica, i no obstant això fan oïdes sordes a les peticions que sol fer el col·lectiu de presos polítics bascos o el col·lectiu que aglutina als militants del SRI, PCE(r) I GRAPO, demandant millores en les condicions de vida de les presons, o el que és pitjor encara, fan oïdes sordes a les contínues denúncies de tortura que els arriben. Això, pel que es veu, no importa. 
 
Es premia amb l'ascens als responsables que han exercit (i exerceixen) la més despietada i cruel repressió en les presons, i si aquesta repressió es dóna contra els integrants dels col·lectius més amunt esmentats, (sense oblidar la salvatge repressió que s'exerceix també contra els socials o comuns -als quals el militant de l'organització armada GRAPO Marcos Martín Ponce molt encertadament cridava "els grans oblidats"-) millor que millor. Assegurat l'ascens. 
 
Vegem uns quants exemples que ens il·lustraran un poc més: 
 
*Manuel Pérez Martínez, secretari general del PCE(r) detingut per última vegada (i sembla que definitiva) a França al novembre de 2.000: 
 
Va ser llargament exposat sense roba als rigors de l'hivern, sense que els gendarmes que li van detenir fessin gens ni mica per a remeiar-lo. Empresonat a pesar de tenir malalties greus (el són si no es tracten ni hi ha el més mínim interès per fer-lo) tals com hernia d'hiat, que s'agreuja al no donar-li la dieta especial que requereix aquest tipus de malaltia, i malalties oculars, que li impedeixen llegir i escriure a part de generar-li horribles i inaguantables mals de cap. 
 
Per si això fora poc, se li va extraditar a Espanya per a ser jutjat pels mateixos delictes pel que ho va anar a França. En Espanya se li van obrir multitud de sumaris a fi de perpetuar la seva estada a la presó. Però al veure que aquesta trama jurídica se'ls desmuntava als autors que amb tanta cura la van construir al ser absolt del que se li acusava sumari tras sumari, van elevar una sentència de l'Audiència Nacional (també absolutoria) al tribunal suprem, perquè aquest li condemnés a 7 anys. Això va succeir molt recentment, l'any passat. 
 
*Deixadesa a l'hora de fer anàlisi a una militant dels GRAPO que ha de fer-se'ls contínuament ja que és seropositiva, negació dels més elementals materials d'entreteniment per als presos polítics, abusos de poder (pallisses) per part dels carcellers, negacions de visites dels familiars per excuses absurdes que depenen de l'estat d'ànim del funcionari de torn, són uns quants exemples que ens il·lustren un poc sobre com es tracta als presos polítics (per la seva condició de polítics) en la presó. 
 
Gorka, Irati, Iñaki, Zigor... salvatgement torturats. Desenes de joves independentistes torturats, a més de nombrosos militants d'ETA. 
 
A tot això, damunt, li donen una justificació: reinserció i aïllament de l'entorn que els ha dut a la presó, a fi de no realimentarles ideològicament. 
 
I resulta, que per treure al carrer les fotografies d'aquests homes i dones, s'ofèn, s'intimida, s'espanta, s'agredeix a la moral, i altra pamplinas que hem d'escoltar. 
 
Als repressors, no obstant això, se'ls premia per la seva especial virulència a l'hora de sufocar motins, que ells mateixos provoquen amb la seva intransigència. O per saber a qui cal donar-li sessió de pals doble, i a qui simple. O per coses així... 
 
Cadascun que tregui les seves conclusions. 
 
Nota: 
 
Més amunt he al·ludit al tracte que reben no solament els presos polítics, sinó també els socials o comuns. Sent igual de denunciables i intolerables les agressions a tot pres, em sembla que ho tenen pitjor els socials, primer per no estar organitzats (encara que es va intentar en el passat -mitjans dels 70- amb la creació de la COPEL, Coordinadora de presos en lluita i després amb el APRE(r) en els 80) avortades mitjançant repressió, i segon per no tenir aquests plataformes o altaveus potents per a denunciar la seva situació. I encara que les tinguin (cas de les plataformes d'ajuda als presos socials Salhaketa i assemblees contra les presons) la cobertura informativa sobre aquestes és menys que mínima. 
 
Amb l'objectiu de canviar (en la mesura de les meves possibilitats) aquesta situació, reprodueixo un extracte de la carta manada des de la presó d'Huelva pel militant de l'organització armada GRAPO Marcos Martín Ponce, i a la qual faig referència en una part de l'article, en el qual denuncia precisament el tracte a aquests presos: 
 
"En resum, la permanència en la galeria es caracteritza per existir un ambient molt tens. Jo penso que qualsevol dia em van a agredir, alguns tenen ganes de rescabalar-se amb mi. La meva actitud de fermesa els resulta una fatxenderia ja que estan acostumats a humiliar i donar pallisses, amb molta freqüència als presos comuns. 
 
El 90% de les vegades que això ocorre els funcionaris estan borratxos. Abans i després de muntar-se en aquesta bacanal de violència gratuïta se'ls escolta animar-se mútuament amb els comentaris més grollers i basts respecte a la seva homenia i enorgullir-se de la feta de partir-li les dents a un pobre xaval emmanillat, donant-li en la boca amb una porra o amb els grilletes. 
 
El metge que atén els casos d'aquests presos agredits està en conveniència amb els carcellers; arriben rient a la galeria comentant la jugada amb els botxins; podria afirmar-se que es comporta com un veterinari que tracta a palades a un cap de bestiar moribund. Als xavals mes rebels subministra, per força, una injecció que els deixa bavejant durant 2 dies, o bé els lliguen al llit, o bé les dues coses.
 
En la galeria escoltem els laments d'aquests "oblidats" barrejar-se amb la prepotència "viril" dels carcellers. Cada vegada és tan... no sigues com definir-ho..., tan frustrant escoltar tot això que àdhuc sent conscient que puc ser el següent, copejo la porta en senyal de protesta cap als carcellers, alhora que mostro la meva solidaritat al xaval. 
 
És l'única cosa que ha d'agarrar-se en aquest moment, l'únic fil que, segurament (o això espero) li uneix a l'esperança enmig d'una situació tan surrealista, tan kafkiana, tan repugnant. 
 
Si bé, he de reconèixer-lo, els meus crits de solidaritat ("deixeu al xaval", "aquesta és la democràcia de la tortura") són crits prudents i autocensurados (amb tot el meu pit els cridaria feixistes, assassins") per l'instint de supervivència. Ja dic que, últimament, la cosa està més tranquil·la (si bé, això últim que relat va passar una setmana abans de venir a Valdemoro)..."
 
Joseba. Donostia   
 
Font: PRES.O.S. web del S.R.I.