Aquest bloc dóna suport als presos polítics antifeixistes i anticapitalistes. Per l'Amnistia Total Sense Condicions i contra el terrorisme d'estat.

6 de jul. 2010

Biografia del militant del PCE(r) Lucio García Blanco

Lucio García Blanco, militant del PCE(r)

Vaig néixer el 25 d'octubre de 1950 en Santa Eufemia del Arroyo, Valladolid. Amb vuit anys ens traslladem a Avilés. De família camperola, el meu pare comença a treballar en Ensidesa. Jo als 16 deixo els estudis i entro a treballar en un taller de reparació de cotxes. Prenc prompte consciència de classe per l'explotació i opressió que viu, i pel meu pare, aviat proletarizado i amb una consciència que sempre ens va traslladar com enorme exemple.

En 1975 em trasllado a Buenos Aires amb altres dos amics a la recerca d'una vida millor. Amb si col·locar-me de mecànic de cotxes. Als 5 mesos emprenem camí a altres països, doncs Argentina també estava tocada per la falta de treball per als humils i obrers i el luxe i descontrol per als rics. Anem país a país fins a arribar a Veneçuela en una espècie de "ruta del Che", on tampoc ens surt gens i estàvem ja sense un cèntim. En aquesta, la policia ens para a Caracas en un control i com teníem la visa caducada, ens expulsen a Colòmbia. En Bogotá em vaig col·locar de nou en un taller de reparació de cotxes.

Retorn amb major consciència del que és l'explotació i amb moltes experiències enriquidores. M'instal·lo en Pontedeume al febrer de 1976, on ja la meva família s'havia traslladat fa unes setmanes pel treball del meu pare com obrer en la construcció de la macrocentral elèctrica d'As Pontes. Entro jo també a treballar aquí, unes obres amb gran efervescència política, traslladable al nivell de lluita que es vivia en tots els punts de la península.

Comencem a celebrar vagues proletarias, doncs el nivell de problemes era gran, però sobretot pels morts en l'obra faraónica, que no cessaven. Amb mètodes independents i assemblearis, amb piquets d'extensió a altres lluites, etc. Amb Comissions de Delegats que transmetien les reivindicacions a la direcció de l'empresa i després d'aquesta lluita es dissolien o renovaven per al següent conflicte, per a evitar la repressió, però també així s'evitaven els grimpes sindicals, les decisions no comunicades als altres obrers...

Vaig conèixer a un company de l'obra militant del PCE(r), i a diferència de les altres organitzacions que pululaban en aquest ambient proletario, em va cridar l'atenció la conseqüència de la seva política, el abocament dels seus militants, la necessitat de lluitar des de la clandestinitat com única sortida per a no ser fruit de les maniobres de l'Estat i per a evitar tot el possible la repressió. Vaig ingressar al PCE(r) i poc després m'he de traslladar a Vigo per un treball a la SEAT.

Vaig començar a desenvolupar la meva militància en el Comitè del Barri de Traviesas, amb diverses cèl·lules en les drassanes i altres empreses. Abundaven les vendes del "Gaceta Roja" a la porta de les fàbriques i tallers i un dia en la Drassana Barreras un guàrdia civil pistola en mà es tira damunt nostre. Comencem a córrer, però ja estava apuntant a disparar, així que m´aturo i em deté. Em duu on el porter i van a trucar a comissaria, aprofito un petit instant i els pego una empenta i emprenc la fugida cap a l'interior de la fàbrica. Un treballador em va posar un dels seus bussos de treball i vaig poder escapar del cèrcol.

A la fi de 1976 es produïx una redada en la qual són detinguts un gran nombre de militants del PCE(r) en diverses ciutats gallegues. Per a cobrir caigudes, pas a ser nomenat responsable d'organització del Comitè nacional de Galícia, però a mitjan febrer de 1977 em detenen. Em torturen tan brutalment que vaig aprendre de memòria qui eren "Manolito Ribera" i el "Guapo", els torturadors més temuts per tots els antifeixistas gallecs. Vaig estar en les seves mans 10 dies, 240 interminables hores, i després es van estar altres 3 dies empastifant-me de cremes i pomades per a intentar tapar algun dels cops que tenia per tot el cos. La banyera, la guia telefònica copejant en tots els membres i sobretot en el cap, milers de cops en els peus fins a deixar-me'ls insensibles. Vaig passar a la presó vella de Vigo i als tres dies exactes vaig sortir en llibertat.

Vaig tornar a Asturies, on tant la meva família com jo vam comprovar el que era estar fitxat i controlats en curt, diàriament. Un amic, al que també li feien la vida impossible, va denunciar l'assetjament policial i els fets, però no va tenir cap efecte disuasor.

No, no m'anaven a deixar treballar políticament ni per un segon, així que pas a la clandestinitat, per a no ser detingut "quan ells vulguin" i per la necessitat que la direccio de la política revolucionària sempre estigui en els llocs de major seguretat, compromís i llibertat d'acció. Se m'encarrega de labors polítiques en el Comitè Nacional de Galícia.

Al juny de 1977 assisteixo a la celebració del II. Congrés del PCE(r).

Els passos donats en tant sols 2 anys des del de reconstitución per tot el Partit fan que la seva militància creixi, encara de tanta i brutal repressió contra nosaltres. Des del meu treball a Galícia, en Sardoma, Vigo, 20 veïns van arribar a estar presos per militància i ja s'havien inventat la coletilla de "tot és GRAPO", quan en la premsa d'aquell llavors se li va denominar "el barri dels GRAPO". El mateix estava passant en A Corunya, o la nostra important participació en les lluites de ASCON a Vigo. Mateixos mètodes assemblearis, independents i de translació de la lluita. S'arriba a donar la manifestació més important en anys a Vigo, de solidaritat amb aquesta lluita. El PCE(r) allí estava amb tota la seva honestedat i solidaritat proletaria. Diversos militants fitxats per la policia portaven una pancarta que als popes dels sindicats antiobreros els va fer molt dany. Van protestar i el gruix de la mani els va tirar d'allí a bastonades. I els propis obrers van agafar el relleu pancartil dels militants fitxats. A l'endemà, la portada del Faro de Vigo ho contava "El PCE(r) encapçala la gran manifestació en solidaritat amb ASCON". Es van estendre les nostres consignes (no per la premsa burgesa, clar, sinó pel nostre incansable treball) i aviat es van crear Comitès de Solidaritat amb ASCON i es va expandir la consigna de vaga general a Vigo, Ferrol i altres ciutats. Però la policia seguia de prop aquest enorme clima de lluita, i el 28 d'abril de 1978 som detinguts diversos militants del Comitè Nacional de Galícia, diversos camarades del Comitè Local de Vigo i diversos militants i cèl·lules de A Corunya.

En la comissaria de Vigo, de nou m'esperaven els meus enemics citats. Altres 13 dies d'interminables tortures, més dures fins i tot que les de 15 mesos abans. Quirofano, asfíxies, "la taula" (mig cos fora de la taula soportant duríssims cops), socarrar-me els peus... Un metge els deia quan havien de parar i quan podien continuar. L'última nit em van dur a una muntanya i simulaven l'aplicació de la "Llei de Fugides", fent-me córrer i apuntant. Al dia seguent, el jutge no va veure gens rar, clar, i em va ingressar a la presó. Però a l'entrar en la presó de Vigo els funcionaris van cridar al director perquè veiés les terribles condicions en les quals m'havien deixat els torturadors i es va alarmar tant que va cridar a un forense. Vaig posar denúncia per les tortures, però no va tenir cap transcendència, encara dels molts "testimonis" que va haver. Vaig trigar diversos mesos en poder caminar amb normalitat a causa de la gravetat de les lesions causades en els 13 dies de tortura ininterrompuda.

En 1979 som traslladats de la presó de Vigo a la de Sòria, on els nostres camarades desenvolupaven vida en la Comuna "Carlos Marx".

Fèiem treballs manuals i cositas per a vendre en els cercles de solidaritat amb els presos polítics, ens formàvem, estudiàvem, fèiem grans amics, a més de grans camarades. Escrivíem a solidaris i col·lectius, als familiars, que podien venir a visitar-nos junts a la mateixa presó i els estalviava milers de pessetes. Redactem poemarios, documents, debats. S'aprenia a dibuixar, entremesclar habilitats. Sí, una vida comunista encara d'estar pres per labors revolucionàries.

Un dels dies, després d'escorcolls excessius, trencament de les nostres fotos o coses... tot un regiment de la policia, armats fins als dents, ens copegen i treuen a ròssec per a la conducció a la presó de Zamora. Helicòpters, camions... i nosaltres sense mitjons o roba en el més dur i ple de l'hivern castellà. Arribem a unes cel·les rajant aigua i uns matalassos xopats, on ens van tenir tancats diversos dies. A poc a poc, amb lluita i constància, i amb la dialèctica envers els carcellers del nostre "representant" Jose María Sánchez Casas, vam poder posar més ordre a les nostres estades i vides, creant una mini Comuna.

El 17 de desembre de 1979 assolim la fugida de la presó de Zamora d'un dirigent del PCE(r) i quatre dels GRAPO. Treballem en això durant mesos i vam decidir que fossin ells perquè eren els més qualificats i preparats per a reforçar i reorganitzar les lluites, i per seguretat (només podíem dissimular a 5 companys). La reacció repressiva per la fugida reeixida no es va fer esperar. Ens van tancar i van aïllar 23 hores diàries, dispersió, com la de 13 camarades a la sinistra Herrera de la Mancha, pallisses, recomptes constants i nocturns; un règim d'extermini, per a ser exactes. I així vivim durant llargs mesos, fins que decidim emprendre la vaga de fam jugant-se la vida. "Morir per a sobreviure", sí, aquesta va ser la justa consigna.

Jo vaig iniciar la vaga en el torn del 2 de maig de 1981 i el nostre camarada Kepa va morir després de 90 dies el 19 de juny. Duia 47 dies en vaga de fam, i vaig sumar la de sed, quedant en estat comatoso; segons els metges de l'Hospital Penitenciari "a les portes de la mort". La vaga la deixem després dels acords amb Institucions Penitenciàries de diverses millores dignes i espais comunals. Al reposar-me mínimament de l'hospital em van dur a Zamora, on vaig comprovar que ens havien mentit i no van complir gens del promès. Em vaig posar en vaga de fam altra vegada, en la meva ja delicada salut, i vaig estar un mes sense menjar, fins que assolim fer-los retrocedir. En tota la meva vida carcerària vaig havent de desenvolupar 23 vagues de fam.

Em van condemnar (és "curiós" i molt significatiu) per tallar un pi!. Es va creuar el pi i tallem el tràfic prop del cementiri de Teis a Vigo, mentre realitzem pintades demanant "Llibertat per a tots els presos polítics": tres anys i mig de condemna. Amb altres peticions de documentació falsa i tenir a casa una ampolla d'àcid sulfúric, em van tirar sis anys i mig de presó en total.

Vaig estudiar en la UNED tres cursos de filosofia i vaig sortir en llibertat el 22 de gener de 1984. Gairebé sis anyets de presó per semblants accions. Galindo va complir 4 anys en presons d'or per assassinar a Lasa i Zabala.

Vaig sortir per la porta de la presó i la policia ja m'estava gravant, i clar, als amics, familiars i solidaris que havien acudit a la meva rebuda. I a tota la gent que amb mi es relacionava en Avilés, en tots els meus viatges...

Encara així, vaig prendre contacte polític amb un grup de desocupats que tenien idea de formar i ho van fer, l'Assemblea de Desocupats d'Avilés. Des d'aquesta plataforma es va desenvolupar un moviment de protesta contra l'atur i les crítiques situacions que creava, es feien manifestacions setmanals, assemblees i una contínua campanya d'agitació, dirigida als obrers, a la recerca de solidaritat i convergència de lluites.

Creem igualment un cercle de lectura del PCE(r).

A l'agost de 1984 dono de nou el pas a la clandestinitat. M'instal·lo a València i muntem un aparell de propaganda per a elaborar el Resistència, el nostre Òrgan Central. El 19 de gener de 1985, rebenten la porta de la meva casa i em detenen, com a altres 17 camarades del PCE(r) y cobatents dels GRAPO en 7 províncies. Els GEO em van dur a comissaria entre fortísimos cops, però en aquests 10 dies de noves tortures, no van ser tan fortes com en les ocasions anteriors, ja que havien caigut moltíssims camarades i ja tenien bastant informació sobre l'operació.

Ingrés en Carabanchel i després sóc traslladat a la de Sòria. Em condemnen per "Col·laboració amb banda armada en grau d'intenció". La condemna no tenia precedent algun, com s'explica això de "intentar col·laborar"?. Jo us ho explico: el nombre del Resistència que estava en el moment de les detencions en elaboració, contenia un comunicat dels GRAPO. Sí, el mateix que també van reproduir "El País" o el "ABC". Però a mi per això em van condemnar a 4 anys de presó. El del "grau d'intenció" va ser perquè el Resistència no va arribar a sortir al carrer. Aquesta és la justicia feixista i les seves "condemnes exemplaritzants.

Surto el 23 d'agost de 1988 des de la presó de Sòria, amb altres gairebé quatre anys de presó a l'esquena pels fets narrats anteriorment.

Torno a Asturies, i bona part de la meva activitat política la desenvolupament en els locals de la CSI Corrent Sindical d'Esquerres a Gijón. Es van donar diverses xerrades sobre la situació dels presos polítics, la vaga de fam, la situació política. I des d'allí es va impulsar per part del PCE(r) la solidaritat amb Astilleros. Teníem diferents enfocaments sobre la lluita sindical, els Cercles Obrers... però lluitem mà a mà.

A l'estiu de 1989 m'integro en la Comissió d'Organització del Comitè Central a la clandestinitat. Em detenen a Oviedo el 10 d'abril de 1990 i pas set dies incomunicat en les comissaries d'aquesta ciutat i Madrid. Llargs interrogatoris, sessions sistemàtiques de tortura, gens havia canviat en l'Estat espanyol, molt menys en les seves comissaries.

Torturat, enfront del jutge Garzón, aquest només em diu que no em permet la presència del meu advocat durant la declaració davant d´ell, i que ho faré amb un d'ofici. També era la primera vegada que succeïen aquestes coses a l'Audiència nacional. Li vaig contestar que em negava a declarar amb semblant indefensió, i em respon que llavors autoritzarà una prorrogación de la "Llei Antiterrorista", duent-me altres cinc dies a la comissaria, on m'havien torturat durant 168 hores. Ho vaig valorar i vaig accedir a declarar davant una advocada d'ofici. Llavors, em diu amb tot el cinisme que "perquè duc l'ull dret inflat", li responc "m'ho ha fet la policia durant els interrogatoris, a més els policies m'han trencat un dent i tinc blaus per tot el cos". Em fa un examen el mèdic forense de l'Audiència i, la cosa, clar, no va passar d'aquí.

Garzón va decretar presó, i em van dur a la de Carabanchel, on compliria tota la condemna. En el judici-farsa, va testificar al meu favor el Secretari General de la CSI de Asturies "Li conec des de temps enrere i és un obrer honrat amb consciència de classe, que ve desenvolupant en Asturies una apreciable labor política i sindical en favor dels treballadors". Molta va ser la solidaritat dels àmbits obrers i solidaris de Asturies. La condemna per "Associació il·lícita" va ser de 16 mesos de presó, però jo ja duia 4 mesos de presó de més complerts. Citaven com el PCE(r) volia suprimir el sistema capitalista... així que de nou per fer política proletaria es va demostrar que a Espanya no hi ha llibertat de reunió, organització ni expressió alguna.

Vaig sortir de la presó de Carabanchel i als dos mesos es va deslligar una lluita contra la reconversió en el pou miner de Barredo, a Mieres (Asturies). Em sumo a la solidaritat en la lluita, i al costat d'altres simpatitzants del PCE(r), vam realitzar una campanya per a assolir la solidaritat del poble amb els miners. Estàvem pegant cartells del Partit quan vam ser abordats per diversos policies secretes pistola en mà "Aquestes sigles són d'un partit il·legal" i ens duen a la comissària de Mieres. No m'apliquen la "Llei Antiterrorista", pel que ens adonem que es tractava unicamente d'apartar-nos de l'escenari de lluita en aquests moments decisius. Sortim en llibertat als 2 dies. En aquests mateixos temps la policia porta a terme una campanya de pressió i terror contra la CSI, per a impedir que els militants del PCE(r) ens relacionéssim amb ells i entréssim en els seus locals. En Gijón, la seva premsa va arribar a dir que la CSI era el sindicat dels GRAPO. Per desgràcia el terror va tenir la seva victòria, i la Comissió Executiva de la CSI recula i ens comunica que "ho senten molt però que l'assetjament policial contra el sindicat és insuportable". Els seus militants de base sí es van seguir relacionant i treballant amb nosaltres.

Treballàvem també amb un grup de joves que se solidaritzaven amb els presos polítics i van crear la AFAPP de Asturies.

A la primavera de 1993 m'incorporo a la Comissió d'Organització del Comitè Central a la clandestinitat i a l'agost d'aquest any se celebra a França el III. Congrés del PCE(r). El treball s'incrementa encara més, doncs a pesar de la brutal repressió, estàvem presents en moltes localitats i calia "sembrar en petits tiestos".

Al setembre de 1998 se celebra a França el IV Congrés i vam assistir a ell una gran quantitat de delegats de nombroses localitats.

En 2000, 2002, 2005 i 2006 es produïxen importantísimas detencions de dirigents del PCE(r), entre elles la del nostre Secretari General "Arenas", però encara així assolim recompondre l'aparell clandestí.

El 6 de juny de 2007 sóc detingut a Barcelona, al costat d'altres 3 militants clandestins del PCE(r), quan ocupava labors d'organització en el Comitè General en l'Interior d'Espanya. Com ens van afeblir amb importants detencions, no ens van torturar molt. Però durant cinc dies, en les casernes de la guàrdia civil de Barcelona i Madrid, vam haver de suportar cops i maltractament general.

En l'actualitat em trobo a la presó de Herrera de la Mancha, i en uns mesos haurà de sortir el judici-farsa, doncs duem més de tres anys a la presó sense ser jutjats. Ens acusen de "pertinença a banda armada". La "Llei de Partits", la criminalització, el "tot és GRAPO", la il·legalització en 2003 del PCE(r), ens encara a unes sentències criminals, llargues i per descomptat "molt democràtiques". Proves i fonaments concrets?: cap.

A la presó preventiva, amb petició de condemna de 14 anys per la feixista Llei de Partits, per ser únicament un militant comunista.

Ha merescut la pena? A mi no em cap el menor dubte que ha estat la millor opció que podia haver pres en la vida, amb les seves llums i les seves ombres, al llarg dels meus 60 anys d'edat. Hi ha futur en la lluita, en la resistència, i el PCE(r) ho ve demostrant durant els últims 35 anys. 

Font: PRES.O.S. web del S.R.I.