Aquest bloc dóna suport als presos polítics antifeixistes i anticapitalistes. Per l'Amnistia Total Sense Condicions i contra el terrorisme d'estat.

7 de set. 2010

Biografia de María Ángeles Ruíz Villa, presa política dels GRAPO

Vaig néixer el 25 de febrer de 1967 en el si d'una família obrera. El meu pare era electricista. Treballava a la fàbrica ISOLUX a Madrid, on a punt va estar de perdre un braç en un accident laboral. Vivíem al barri de Carabanchel.

A la fi dels 70 el banc Banesto, amb Mario Conde al capdavant, va absorbir ISOLUX i el meu pare, com la resta dels seus companys, va ser acomiadat. En atur, malvivint amb els nyaps, més amb el poc que aportava la meva mare fregant l'església del barri i amb quatre boques que alimentar, les nostres condicions de vida no podien ser més humils. Per aquesta època, als 12 anys, vaig tenir la meva primera experiència laboral, ajudant a la meva família en el muntatge de peces per a timbres.

A casa es parlava poc de política i menys encara de la guerra i la post-guerra. Vivien aterroritzats per la repressió franquista, que es va encebar especialment a Badajoz, d'on procedia la meva família. Record que celebrem la mort de Franco entre murmuris. Llavors va ser quan em vaig assabentar, gràcies a les anècdotes que explicava el meu pare sobre la seva infantesa, que la meva família estava entroncada amb la d'Antonio Machado. La mare dels Machado, Ana Ruíz, era germana del meu besavi per part de pare.

El meu pare sempre va fomentar la lectura a casa i ens ajudava als estudis. M'agradava aprendre però segons vaig anar creixent va començar a influir-me l'entorn del carrer i vaig anar deixant els estudis.

Al meu barri corria la droga i jo la vaig conèixer des de molt jove. En aquella època, el PSOE, amb Felipe González al capdavant, va guanyar les eleccions per primera vegada, sembrant moltes il·lusionis reformistes, sobretot entre els joves. Però tot seguia igual o pitjor. En comptes dels milions de llocs de treball promesos van venir les reconversions i l'atur. Als joves ens van vendre “sexe, droga i rock and roll” com a succedani de les veritables llibertats. Qui no empassava amb les seves rodes de molí es trobava amb la repressió de sempre.

Als 16 anys em vaig posar a treballar en un supermercat, on feia de tot: caixera, reponedora, netejadora i fins a pretenien que fes de guàrdia jurat. Als tres anys m'havien de renovar el contracte o acomiadar-me i van optar pel segon.

Als 19 anys vaig conèixer al meu primer company sentimental i em vaig independitzar de la família. Em vaig quedar embarassada però ho vaig perdre. A l'hospital de Leganés em van fer una petita transfusió. Crec que va ser allí on vaig contreure el virus de l'hepatitis C.

Durant aquests anys vaig fer de tot una mica, treballs en “negre” o declarats (de netejadora, gravant dades per a una empresa d'informàtica, etc.). Gràcies a un préstec vaig poder comprar-me una moto per poder treballar de missatgera. Era un treball dur, però en la moto em sentia lliure. Passàvem molt fred a l'hivern i calor a l'estiu, respiràvem aire contaminat tot el dia, teníem accidents i damunt no ens pagaven ni la gasolina ni els arranjaments de la moto. Als 22 anys, en 1989, vaig participar en la primera gran manifestació de missatgers. Només aconseguim una petita pujada de salari, però allò va despertar en mi la consciència.

Em van robar la moto i vaig haver de llogar una per seguir treballant. Vaig tornar a participar, en 1991, en una altra gran manifestació de missatgers, després de diversos dies de vaga. Va haver-hi enfrontaments amb la policia, ferits, i detinguts, però aconseguim un plus per toxicitat, un altre per perillositat i una nova pujada de salari. Vaig tenir diversos accidents, algun d'ells greus. Em van tornar a robar la moto i vaig haver de realquilar una altra per seguir treballant i pagar els deutes. La meva relació sentimental es va resistir i ens separem.

En una manifestació del 20-N vaig conèixer a Marcos Martín Ponce, que després seria el meu company de lluita als GRAPO. A mi m'asfixiaven els deutes i vaig optar per anar a viure a la casa que ell i els seus amics punkis okupaban al barri de Usera. Ens desallotjaven i okupávem altra. Ens consideràvem anarquistes i acudíem a les seves manifestacions i actes, però sobretot érem antifeixistes, encara que no estàvem organitzats. Ens sentíem solidaris dels presos en general i dels polítics en particular per la forma en què tenien de resistir al feixisme en les pitjors condicions. Feia ja molt temps que havíem perdut l'interès per les drogues, amb prou feines sortíem ja de festa, mentre que cada vegada ens interessava més tot allò que anava contra el sistema. Formem un grupillo i traiem el nostre propi fanzín al que anomenem“Revuelta”. Ens autodenominem “Juventudes Antifascistas” i duem a terme algun sabotatge i algunes pintades reivindicatives.

Estàvem cada vegada més organitzats però sentíem que no era suficient. Teníem molts topades (alguns molt perillosos) amb els caps rapats (nazis), però aviat vam caure que el problema no eren ells sinó els qui els promovien i protegien, que l'enemic era el sistema capitalista. Necessitàvem formes d'organització superiors, una estructura… els GRAPO eren el que buscàvem. I ens incorporem a ells passant a la clandestinitat.

Els anys viscuts als GRAPO van ser molt intensos en emocions i aprenentatge, vaig madurar com a persona i com a militant tot el que no havia madurat temps enrere. La clandestinitat era molt dura, separada de la teva família i amics, jugant-te la vida i la llibertat constantment, però compensa amb escreix sentir que fas el que et dicta la teva consciència i que estàs contribuint a construir un futur en llibertat.

Aquests anys m'han enriquit, he après molt dels meus camarades i he adquirit principis i valors que abans m'eren aliens.

Em van detenir a París el 18 de juliol de 2002 al costat d'altres camarades. Em van recloure a la presó de Fresnes. Allí l'aïllament era doble: per estar presa en un país estranger i per no conèixer la llengua. Però vaig tenir la sort de trobar allí a dues excel·lents companyes: Victoria Gómez Méndez, dels GRAPO i Fina García Aramburu, del PCE(r). També vaig conèixer a un grup de preses del Col·lectiu de presos polítics bascos que em van ajudar i van fer més suportable la meva estada en aquesta presó. En Fresnes vaig aprendre el que era el internacionalisme i la solidaritat dels treballadors, solidaritat que m'arribava en forma de cartes, d'ajuda econòmica, de defensa jurídica, de roba… Persones que no em coneixien de res em feien arribar la seva calor i les seves abraçades en diversos idiomes. És bell sentir aquesta solidaritat en un lloc tan hostil com la presó.

Em van jutjar i em van condemnar a 6 anys, després vaig ser extraditada a l'Estat espanyol. A Soto del Real em van rebre algunes camarades del PCE(r), dels GRAPO i del Col·lectiu basc. Va durar poc l'alegria de la trobada perquè al poc ens van dispersar a diferents presons.

A Espanya em van condemnar a 6 anys per una expropiació a Caixa Duero de Valladolid, pena que compleixo en l'actualitat a la presó d'Almeria.

María Ángeles Ruíz Villa
PRISIÓN DEL ACEBUCHE, 
Ctra. Cuevas de los Úbeda 
04071 ALMERÍA

Font: PRES.O.S. web del S.R.I.