Aquest bloc dóna suport als presos polítics antifeixistes i anticapitalistes. Per l'Amnistia Total Sense Condicions i contra el terrorisme d'estat.

7 de set. 2010

Opinió. Carta: De Francisco Cela Seoane -pres polític del PCE(r)- sobre el moment polític actual

OPINIÓ. CARTA:
Salut col·lega!

Com et segueix tractant la molt punyetera de la Senyora Vida? Del treball, gairebé millor que no et pregunto, no?, Caldrà anar pensant dedicar-se al de paraigüer que amb la qual diluvia falta va a fer tenir més d'un paraigua a mà. Mecachis en la mar salá, en la dolça i fins a en la de sense gas, que pensava jo ja sortir jubilat i gaudir d'una vellesa plàcida i tranquil·la i vaig a haver de sortir currant fins a en el mateix infern i per tota l'eternitat. El que més em fot, xaval, és la pujada sense fi del tabac, que no hi ha línia de resistència que li pugui fer front ni butxaca que ho aguanti.

Com veus, aquesta vegada he estat jo qui s'ha retardat en contestar-te. A la irresistible atracció fatal a la vagància, se li ha sumat un altre petit ball amb la punyetera diabetis, amb sortides a l'hospital i tota la parafernalia. Un simple catarro em va tornar a disparar el sucre per sobre dels 500 i per més de dos mesos m'han tingut en dic sec, literalment hivernant, dormint com un tronc i sense energies ni per estimar-me a mi mateix. M'estic tornant tan dolç que fins a embafo. Segons m'explica l'especialista, més em val anar acostumant-me perquè, al que es veu, qualsevol tipus d'infecció com un simple catarro em pot disparar el sucre. Així que he passat d'un xut d'insulina al dia a cinc, però bé, ja començo a tornar a la normalitat.

Encara sort que el panorama i la panoràmica estan certament divertides. Amb la fi del món i els chiquicientos genets de l'apocalipsi apuntant per la cantonada, amb la recessió i el esvoranc econòmic que no l'hi salta un clan sencer de gitanos, amb el paradís capitalista en venda al pes i per 2 € devaluats al gran Llucifer i amb pensionistes, funcionaris i curritos del carrer i a cavall sotmesos a l'operació biquini a l'estiu i primavera, a la tardor i a l'hivern, com avorrir-se! La Verge, tu, i jo aquí ficat i sense poder donar l'espantada i sortir per cames!

Tal com jo ho percebo, tot sembla indicar que l'extraordinari agreujament de la crisi general i crònica del capitalisme, accentuada per la devastadora recessió econòmica, està fent passar l'enfrontament imperialista per un nou repartiment del món des de la perifèria (Orient Pròxim, Afganistan, etc.) al mateix cor d'Europa. En aquest cas, suposaria l'inici d'una nova fase en el desplegament de la III Guerra Mundial.

Així que l'oligarquia espanyola haurà d'agenciar-se una que molt bona pastera davant el Diluvi, més que universal còsmic, que se li ve damunt. D'antuvi se'ls va acabar la ganga de mantenir l'aliança estratègica amb els ianquis i, alhora, voler ficar també la cullera en el plat alemany. Aquesta nova fase va a exigir un alineament inequívoc amb un bloc imperialista o un altre, assumint, naturalment, totes les conseqüències que d'aquí es van a derivar. No deixa de ser curiós que després de les maniobres en la foscor per tirar al Aznarín i prendre oxigen, només 6 anys després, el Zapatitos els torni a col·locar a la vora del mateix precipici.

Per descomptat, a l'oligarquia espanyola se li ha d'encongir la seva cor davant la possibilitat que la Unió Europea surt-te per l'aire i s'enfronti al risc que aquesta riuada la hi porti per davant. Precisament és l'Europa que es ve inclinant cap als ianquis (Grècia, Portugal, Irlanda, Espanya i Itàlia) la que pitjor parada va a sortir, podent fins i tot quedar-se fora de l'euro, que quan la tempesta referma, el primer que es tira per la broda és el llast.

I la posició alemanya en aquesta crisi, primer amb Grècia i després amb Espanya, deixa clar com les hi van a gastar amb els socis que els posin les banyes. No obstant la mare del be està en què, en aquesta disputa pels suculents mercats, les potències imperialistes de 2ª fila, com Espanya, el més probable és que acabin fragmentades en mil i un trossets per a un millor repartiment de les seves restes entre un bloc imperialista i l'altre.

Per aquí és per on prem la sabata a les hosts dels GALosos i als seus confrares els peperos. Bé saben que en una perspectiva sí no es pot descartar, ni moltíssim menys, que les burgesies catalana, basca i fins i tot canària, acabin optant a la desesperada per la independència per no ser arrossegats per l'Estat espanyol a la total ruïna i fallida econòmica. Una cosa que els sumiria en una crisi i un incendi revolucionari devastador.

Precisament, a aquesta ona és a la qual s'ha apuntat el MLNV, que es veu reforçada, a més, per la victòria dels independentistes flamencs, que li posen data de caducitat a l'Estat belga. Evidentment, nosaltres recolzaríem qualsevol procés d'independència que se de en l'Estat espanyol, al marge de qui ho encapçali i ho dirigeixi.

Al meu judici, el problema no resideix aquí. Des d'una perspectiva de classe, el problema resideix que aquesta aliança del MLNV amb la mitjana i fins i tot gran burgesia basca darrere de la independència, en contrapartida li exigeix subordinar el moviment popular a un marc enterament burgès, la renúncia a la Línia de Resistència que és bastant més que la lluita armada, la hipoteca de la seva independència política i combregar amb les rodes de molí de la democràcia.

Des del punt de vista de les posicions revolucionàries conseqüents, d'imposar-se aquesta línia, es pot afirmar que senzillament deserta del camp revolucionari o es disposa a claudicar sota la fèrula de “pau per presos” i l'almoina de la legalització de Batasuna que, a més, haurà de passar per la pedra de la Llei de Partits, de la qual no van a suprimir ni una coma.

El problema és que la qüestió clau com és la naturalesa feixista del Règim i la falta absoluta de llibertats polítiques tampoc va a ser modificada ni en els detalls. És a dir, el terrorisme d'Estat, tant l'institucional com el de les clavegueres, no només no serà “desarmat” sinó que es va a estendre i aprofundir a la calor de l'agreujament de la crisi econòmica, social i política.

Aleshores, que els vents no bufen a favor de l'obertura de cap procés democràtic-pacífic o pacificat i menys encara quan per endavant es renuncia a la lluita; no bufen a favor de poder desenvolupar el teu programa i línia política sense necessitat de recórrer a la violència revolucionària, inclosa la de les masses. Mentre l'Estat mantingui inalterable la seva política terrorista, aquesta línia que propugna el MLNV només pot abocar al moviment a un atzucac.

Els vents que bufen són els de l'imperialisme, són els de l'agreujament i recrudescència de les seves lluites per les fonts de matèries primeres i per un nou repartiment del món, són els de l'augment elevat a l'enèsima potència de l'explotació i l'opressió del proletariat i les masses de les seves pròpies metròpolis. Una cosa que, com es comprendrà, només podran imposar amb la repressió més desenfrenada, amb més i més feixisme, amb més i més criminalització, amb més i més militarització de la vida econòmica, social i política.

Evidentment, d'això no es desprèn que no se li pugui fer front a l'Estat, que no se li pugui fer retrocedir i se li pugui forçar a realitzar concessions polítiques al moviment. Però no serà reagrupant forces amb la burgesia i venent-los els drets de primogenitura per un miserable plat de llenties, sinó reagrupant les forces del camp popular i propugnant un front anticapitalista, antifeixista i antiimperialista que, sota l'adreça política del proletariat, impulsi amb la lluita més resolta un programa democràtic que exigeixi la recuperació de les llibertats polítiques i dels drets socials i laborals arrabassats, el reconeixement del Dret d'Autodeterminació, l'Amnistia, etc. Un Front que, com es comprendrà, no només exclou a la burgesia sinó també als seus agents en el si del moviment, és a dir, als oportunistes i reformistes de tot tipus i pelatge.

D'altra banda, si bé és cert que ni el moviment obrer ni la seva avantguarda van a rebuf o depenen de les vacil·lacions o inconseqüències de la petita burgesia, no menys cert és que aquesta deriva del MLNV, de confirmar-se, va a influir sobre el nostre moviment perquè, entre altres coses, almenys en l'immediat, va a provocar un corriment de terres en la ja de per si mateix desfavorable correlació de forces, afeblint al conjunt del Moviment de Resistència, va a embravir a l'oligarquia i va a crear pitjors condicions per al desenvolupament de la lluita revolucionària, amén d'escampar tot tipus d'il·lusions reformistes i pacifistes.

No obstant això, l'horitzó no es presenta tan negre com pot aparentar. Encara confirmant-se aquesta deriva del MLNV, a mitjà termini, igual que està ocorrent a Irlanda del Nord, en el seu si es produirà un procés de polarització i el sector revolucionari buscarà la via de reprendre la lluita. A aquest sector haurem de prestar-li tot el suport polític, ideològic i moral que puguem i que estigui a les nostres mans. Desemmascarar el veritable fons polític d'aquesta línia de claudicació, mostrar el atolladero al que condueix i quin és la porta de sortida al mateix, juntament amb la defensa ferma i intransigent de la línia de resistència i els principis revolucionaris, poden anar asseient les bases per a una futura col·laboració i confluència.

Tampoc convé perdre de vista que la crisi econòmica, social i política en què naufraga el Règim, així com el problema de l'ordenació territorial de l'Estat i la incidència del factor internacional, van a provocar sismes de conseqüències impredictibles, la qual cosa obrarà a favor d'una creixent radicalització i una ràpida elevació del nivell de consciència política del moviment obrer i popular. Com era allò de l'Au Fénix que va ressorgir de les seves cendres o allò un altre de pas curt i mirada llarga? Doncs això.

D'altra banda, res nou sota el cel, o sigui, que tranquil·litat i bons aliments amb el pertinent permís de l'autoritat que segueix tocant-nos les neurones amb polítiques cada vegada més restrictives i provocadores com el de l'escorcoll denigrant als familiars. Referent a això, algun que un altre camarada m'ha comentat que podríem sumar-nos a les lluites que vénen desenvolupant els presos del MLNV. Personalment estic d'acord en què les reivindicacions són comunes i per aquí no veig problema, però tinc un però. El però que aquestes lluites estan íntimament connectades a la nova deriva del MLNV, la qual cosa a mi judici faria convenient explicar prèviament la nostra posició sobre aquest tema atès que molta gent podria interpretar que, donada la nostra debilitat, ens sumem per veure si en la rifa quan més ens toca la pedrea.

Doncs això va a ser tot per avui chavalote, que no és poc. Un abrazote. Ens veiem! Salut!. PACO

Francisco Cela Seoane
Pres polític del PCE(r)
Presó de Villanubla-Valladolid


Font: PRES.O.S. web del S.R.I.