Aquest bloc dóna suport als presos polítics antifeixistes i anticapitalistes. Per l'Amnistia Total Sense Condicions i contra el terrorisme d'estat.

13 de nov. 2010

BREU I SINCER HOMENATGE A UNA DONA LLUITADORA

"Aquí, allí, en cualquier lugar, el sufrimiento de un revolucionario es cosa de todos los solidarios"
Leoncio Calcerrada, pres polític del SRI

El passat 22 d'octubre ha mort a Madrid, als 92 anys, Carmen Arcones Grande, mare de Raúl Calero Arcones, militant dels GRAPO, assassinat per la Guàrdia Civil el 26 de maig de 1979 i de Joaquín Calero Arcones, actualment en llibertat després de 21 anys de presó. Aquesta mare, solidària activa amb els presoners polítics mentre la seva salut l'hi va permetre, va ser fraternal i emotivament homenatjada al seu ultim comiat l'endemà per un considerable grup de familiars, amics solidaris i veïns en un acte civil, breu però intens, en el crematori de l'Almudena.

La seva filla Carmen, acompanyada de quatre familiars més, va donar lectura a unes breus paraules per testimoniar l'agraïment de tots, presents i absents, per la generositat, senzillesa i solidaritat amb les quals sempre es va conduir en la seva vida. La gratitud dels assistents es va poder fer patent quan aquests familiars van sol·licitar als músics que, en el seu honor, toquessin “La Internacional”, sent espontàniament cantada pels presents. Himne justificat i necessari per subratllar, com van expressar els seus familiars, la seva condició de lluitadora per la causa dels treballadors, més enllà de les seves tasques de mare solidària durant tantíssims anys.

Perquè Carmen, abans que aquests afanys de mare, ja havia sigut militant de les Joventuts Comunistes en temps del triomf del Front Popular i després de l'aixecament feixista va participar amb entusiasme en la resistència com a infermera en diferents fronts de Madrid. Durant els tres anys de guerra, ja en la rereguarda, al costat de la tasca de propaganda, va donar cursets de cultura bàsica i tir amb armes als milicians que s'incorporaven. En aquestes tasques coneix i treballa amb Dionisia Manzanero (una de les “Tretze Roses” afusellades), sorgint una estreta amistat entre elles.

A l'entrada dels feixistes a Madrid, estava assistint a una escola de formació de quadres del PCE al que ja havia passat a ser militant. Prossegueix la seva activitat política distribuint clandestinament propaganda del Partit i recaptant ajuda per als presos i represaliats pel mitj de bons d'ajuda del Socors Roig Internacional; escoltant la BBC i copiant a màquina les notícies que sobre la marxa de la II Guerra Mundial ocultava el règim feixista.

A principis de 1943 a punt va estar de ser detinguda en haver estat delatada. Des de llavors, perseguida durant anys, va passar a portar una vida clandestina pel que la seva família va sofrir detencions, vexacions i l'assetjament policial. Va poder eludir la detenció i el segur afusellament (com van ser les joves de les “Tretze Roses”) gràcies al suport de la seva família i amics i al seu treball de costurera en cases particulars.

En aquests anys, el seu germà major Lorenzo, pel qual ella s'havia iniciat en les activitats polítiques, fugit a França, havia mort de tuberculosis. Després de passar per camps de concentració, havia sigut alliberat i va acabar participant en la resistència anti-nazi des de la seva condició de comissari polític del PCE i per la seva experiència militar en el cos de Carabiners de l'exèrcit republicà.

En 1937 havia contret matrimoni a l'edat de 19 anys, amb Valentín Granda, capità de l'exèrcit republicà, però només van poder conviure cinc mesos, ja que el seu company va morir per ferides de guerra. Posteriorment s'uniria amb Joaquín Calero González, també militant de les Joventuts Socialistes Unificades. Aquest havia passat dos anys pres, condemnat a mort i posteriorment indultat al no poder-se provar la seva militància política i la seva condició de tinent de tancs en l'exèrcit republicà. D'aquest segon matrimoni, van néixer els seus tres fills: Carmen, Joaquín i Raúl.

Des de que els seus fills barons van ser presos per les seves activitats polítiques, com a mare, va passar a participar en tot tipus d'activitats de suport als presos polítics que organitzaven les AFAPPs. Ella mateixa i la seva filla Carmen van ser detingudes i preses durant uns dies a la presó de Conca per realitzar un acte d'homenatge als seus morts, el seu fill Raúl i la seva nora Carmen López.

Resulta impossible recollir en aquesta ajustada ressenya biogràfica, els avatars dramàtics i anècdotes felices o doloroses que va viure aquesta dona lluitadora. Des de la immensa alegria i satisfacció personal, enmig de l'entusiasme col·lectiu, que va sentir pel triomf del Front Popular, per la qual cosa suposava per a una dona jove les idees, llibertats i drets que aquest triomf portava, al tremend impacte que la va produir, com a revers de la moneda, veure les tropes feixistes als carrers de Madrid, braç en alt, després d'aquests tres anys d'entusiasme col·lectiu i lluita abnegada per les llibertats de les classes populars que ara veia perdudes.

Estem segurs que res li hauria fet més feliç a aquesta dona, saber que el seu pas per la vida amb senzillesa, humilitat i generositat admirables, no va a quedar en l'oblit. Ella mateixa es va ocupar de demanar-nos l'any passat, en l'homenatge a les mares de presos polítics que es va realitzar a Madrid*(1), que el seu major desig, després de tant dolor i de tants sacrificis fets per ella i per tanta altra gent anònima, era que es recollís el testimoni de lluita i resistència de la seva generació, que els seus ideals de joventut i la causa a la qual ella no havia renunciat mai, estaven allí per ser aconseguides per les generacions futures.

Ara, per la nostra banda, ens sembla d'una obligació irrenunciable que aquest testimoni sigui conegut, com la seva última contribució, perquè altres fills, altres néts i besnéts de moltes altres dones, de moltes altres àvies que no van poder fer-ho, arribi a la seva memòria com un valuós llegat. Podria ser el seu propi pensament i el seu sentir si diem que encara que momentàniament derrotada, LA SEVA CAUSA VIU, no ha estat ni va a ser oblidada MAI. No va a deixar de transmetre's a través de senzills testimonis com el seu, pel boca a boca, en secret i en veu baixa, o en públic i a crits.

Encara, en els últims temps, aquesta “joveneta costurera i lluitadora”, va seguir donant puntades a banderes republicanes i a estels proletàries… “Solidària i Generosa,… Sempre”.

No voldríem acabar aquest testimoni sense sumar-nos a aquest homenatge ja realitzat i, com van dir els seus familiars en aquell acte: “Cantem una vegada més l'himne de lluita i llibertat… Agrupem-nos avui, ara, tots… en el seu record”.

Honor i Glòria als lluitadors per la causa del comunisme…