Aquest bloc dóna suport als presos polítics antifeixistes i anticapitalistes. Per l'Amnistia Total Sense Condicions i contra el terrorisme d'estat.

10 de nov. 2011

Garzón pren possessió com a membre del Comitè per la Prevenció de la Tortura

L'Estat espanyol aconsegueix colar el superjutge al CPT del Consell d'Europa, màxim òrgan continental contra la tortura • 23 associacions de drets humans consideren “vergonyant” el nomenament • 300 incomunicades sota les seves ordres han denunciat tortures davant seu i mai no han estat investigades • El mateix CPT l'havia criticat per la seva obstrucció i escassa col•laboració amb l'eradicació del maltractament policial


Després de força intents, l'Estat espanyol i el seu actual gestor, el PSOE, s'ha sortit amb la seva. Dilluns passat, el jutge Baltasar Garzón -pendent d'un judici proper per les escoltes del cas Gurtel- va prendre posessió com a nou membre del prestigiós Comitè per a la Prevenció de la Tortura i dels Tractes Inhumans o Degradants (CPT) del Consell d’Europa. Abans de l'estiu, la pressió in situ del representant diplomàtic de l’Estat espanyol va aconseguir, el 6 de juliol, que 30 dels 47 vots del consell de ministres de l’OCDE s'emetessin en favor del jutge estrella. El vot, però, desoïa la Subcomissió de Drets Humans de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa que s’havia fet prèviament, que s’hi havia oposat obertament i que havia relegat Garzón la darrera posició de la terna presentada, per indicació expressa del president del CPT Mauro Palma. Consumada la designació, l’associació europea Preeminència del Dret va demanar, endebades, al Consell de Ministres de la UE que revoqués la decisió atès què Garzón no acreditava "l’elevada moralitat exigida” per ser membre de l’organisme.


Amb previsió d'inquietud i alerta, el 27 d’abril passat, 23 organitzacions de defensa dels drets humans d’arreu de l’Estat espanyol ja havien mostrat públicament el seu rebuig “directe i específic” a la candidatura de Garzón al CPT, qualificant el magistrat com a “persona no apta per participar d’una institució la tasca de la qual se centra en la prevenció de la tortura”. En un manifest conjunt (signat per entitats catalanes com la Comissió de Defensa del Col•legi d’Advocats, Justícia i Pau, l’ACAT, Memòria contra la Tortura, l’OSPDH de la UB o Alerta Solidària), les entitats de la societat civil recordaven que l’Audiència Nacional des d’on ha exercit Garzón és “l’hereu directe del Tribunal d’Ordre Públic del règim franquista”. Les entitats, que van acollir la decisió des de la indignació, posaven de relleu les contradiccions paradoxals del nomenament i apel•laven al currículum acumulat pel magistrat. Des de la seva activitat al capdavant del Jutjat Central d’Instrucció número 5 de l’Audiència Nacional (1988-2010), Baltasar Garzón ha ordenat la detenció de centenars de persones sota la legislació antiterrorista, moltes de les quals van denunciar haver patit tortures inenarrables.

300 denúncies que mai no s’han investigat

Només entre 1994 i 1997, 200 persones basques van ser detingudes sota el règim d’incomunicació antiterrorista per ordre del jutge. 117 d’elles van denunciar unes tortures que mai no van ser investigades, segons les indagacions detallades del periodista Pepe Rei. Entre 2000 i 2010, 151 ciutadanes basques més van tornar a denunciar tortures davant seu. Endebades. Sumades les denúncies dels independentistes catalans de 1992 i les de les persones detingudes acusades de vincles amb el gihadisme, aquest setmanari estima un mínim de 300 denúncies de tortures que Baltasar Garzón ha escoltat de viva veu, i dessoït alhora, al seu despatx judicial. Mai va ordenar investigar-ne cap.


Fet i desfet, aquesta pràctica de mirar a l’altra banda és, de fet, la que va dur el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg (TEDH) a condemnar l’Estat espanyol en dues ocasions. Totes dues per no investigar les denúncies per tortures produïdes sota operacions ordenades pel jutge. La primera condemna es va produir en relació a la ràtzia ordenada la vigília dels Jocs Olímpics de 1992. Quinze independentistes catalanes van dur la seva denúncia fins a Europa, que el novembre de 2004, dotze anys després, va sentenciar que s’havia violat l’article 3 del Conveni de Drets Humans per “l’absència d’una investigació oficial efectiva”.


Del 1992 al 2002
El 8 de març, el Tribunal d’Estrasburg va tornar a insistir en el mateix sentit i va condemnar de nou l’Estat espanyol per no investigar la denúncia per tortures interposada pel jove basc Aritz Beristain el setembre de 2002. La incomunicació havia estat ordenada pel jutge Garzón. L’alt tribunal europeu condemnava Madrid –i de retruc, Garzón– per tornar a vulnerar l’article 3 del conveni i per no haver “desenvolupat una investigació profunda i extensa”.


Fins i tot el Tribunal Suprem espanyol va anul•lar, el febrer passat, una sentència contra cinc veïns de Vilanova i la Geltrú acusats de gihadisme, una causa instruïda pel mateix Garzón. L’alt tribunal espanyol va declarar no vàlides les declaracions dels acusats per “la sospita molt fundada i sòlida que (...), tancats i incomunicats, haguessin estat objecte de maltractament físic i/o psicològic amb la finalitat que fessin les seves declaracions davant el jutge instructor en determinat sentit”. La sentència ampliava la sospita de maltractament a tots els detinguts en aquella operació, 22 en total, “incloent un testimoni protegit”.


Qüestionat internacionalment
El rol còmplice del jutge Garzón amb la tortura ha estat criticat reiteradament per diferents organismes internacionals de drets humans, des de fa dècades. El 1992, el Comitè contra la Tortura de l’ONU (CAT) va denunciar la no investigació de les tortures sofertes per Encarnación Blanca Abad , denunciades davant Garzón. El CAT, que va esmenar directament la pràctica jurídica de Garzón, estimava que la no investigació d’aquelles violava els articles 12 i 13 de la Convenció de Drets Humans. El mateix CPT del qual ara formarà part el va criticar el 1994, tot recordant la seva actitud obstruccionista i l’escassa col•laboració dispensada. El jutge els va fer esperar vuit hores a l’Audiència Nacional i, finalment, els va facilitar una informació deficitària i incompleta. El 1997, un nou informe del CPT criticava Garzón en relació a les tortures sofertes per Josu Arkauz i indicava que no havia aplicat totes les recomanacions internacionals. En aquella ocasió, sense haver investigat res, Garzón va respondre que “no hi havia l’evidència més mínima de maltractament”. Aquest és argument habitual emprat per un jutge que sempre va més enllà i acostuma a superar-se a si mateix i que el 2006 es va treure del barret l’anomenat ‘protocol Garzón’ contra la tortura, que es va demostrar ineficaç i parcial i sense cap rigor. Fora de la judicatura avui, Garzón és actualment assessor de la Fiscalia del Tribunal Penal Internacional. És també assessor del govern colombià en la missió que la OEA desenvolupa en aquest país.


Diverses activistes històriques de la defensa dels drets humans han recordat a la DIRECTA que, el 1998, amb motiu del desè aniversari de la creació del CPT, Garzón va intervenir per afirmar que la tortura no existia a l’Estat espanyol, que totes les denúncies eren “falses” i que responien a una “estratègia terrorista preconcebuda”, motiu pel qual no calia investigar res. La intervenció va commoure les assistents, però no hi va haver possibilitat de rèplica perquè Garzón va fer la seva intervenció i va marxar. Totes les intervencions posteriors van qüestionar les paraules del jutge i el president del CPT s’hi va referir afirmant que totes les denúncies, sense excepció, havien de ser investigades.


Amb tot, no és el primer cop que l’Estat espanyol situa un responsable de la lluita antiterrorista sota l’ombra de la sospita en un organisme internacional de drets humans, com a recompensa pels serveis prestats. El 2006 va aconseguir ubicar l’exfiscal general Leopoldo Torres al Subcomitè per a la Prevenció de la Tortura. Torres va ser el fiscal del silenci dels GAL que va posar traves permanents a la investigació del terrorisme d’Estat. L’exfiscal, que va acabar defensant –com a advocat– imputats en sumaris dels GAL, també està rere la desaparició de l’informe Navajas, l’informe del fiscal guipuscoà que vinculava el museu dels horrors d’Intxaurrondo amb el narcotràfic i el contraban. Similar reflexió recau sobre Enrique Múgica, defensor del Poble espanyol: Múgica es qui va dissenyar el duríssim règim FIES penitenciari -tombat pel Constitucional l'any passat- i qui va alenar la política de dispersió penitenciària.


Persecució política, també
Mereix una menció a banda el paper del jutge Baltasar Garzón en relació al País Basc i la suspensió efectiva de drets civils i polítics, la detenció sense proves o l’empresonament preventiu d’activistes i periodistes que, posteriorment, han estat absolts. L’equiparació de la desobediència civil amb un delicte de terrorisme (cas Fundació Joxemi Zumalabe), l’obsessió amb el periodista Pepe Rei (detingut tres cops, dos empresonat i mai condemnat) o el tancament de tres mitjans de comunicació bascos (Egin, Egin Irratia, Ardi Beltza) –per citar només tres casos– també omplen la seva trajectòria de vulneració de drets i garanties. Anecdotari final, un dels centenars de persones basques assetjades per Garzón recorda una trobada particular, un mes abans de ser detingut i empresonat injustament durant un any i ser absolt nou anys després. La trobada va succeir al Parc Natural de Sant Maurici l’any 2002. Després d’una llarga excursió, van arribar a un dels refugis, que estava pres per 4x4 i una inusual presència d'escortes. Se sentia gresca. Ampolles i copes a la sobretaula. I algú que cantava la ranchera: “Con dinero o sin dinero, hago siempre lo que quiero / yo soy el rey mi palabra es la ley”. Qui cantava, efectivament, no era cap altre que Baltasar Garzón.


Vázquez Montalbán ja va acusar el ‘superjutge’ de mirar cap a una altra banda
El 1995, el desaparegut Manuel Vázquez Montalbán va dedicar la seva columna a El Paísa la pràctica sovintejada del jutge de mirar cap a una altra banda. En un article titulat “Garzón”, amb el rerefons de les tortures patides per Zigor Laredonda, Montalbán assenyalava que el jutge no s’havia ni immutat davant la denúncia del jove. “No immutar-se vol dir: ‘A mi, plim, yo duermo en pikolín’”, afirmava. L’article cloïa: “Sense confiança en la capacitat integradora del sistema ni en les expectatives de futur, almenys cal exigir que no et posin una bossa de plàstic al cap, que no et colpegin amb una guia telefònica, que no et diguin que violaran la teva núvia si no cantes i que no t’amenacin que t’electrocutaran els collons (…). I cal demanar, també, que els jutges, quan els expliquis aquests coses, s’immutin”. Justament tot el contrari de l’estil Garzón. Una piulada del cantautor valencià Pau Alabajos a Twitter sintetitzava la indignació de les entitats de defensa dels drets humans: “Si Garzón és membre del CPT,Francisco Camps hauria de ser membre honorífic de la fiscalia anticorrupció”.

“Ha primat la raó d’Estat”  

“No només ha mirat a una altra banda; també se n'ha aprofitat de la tortura” 

“És una paradoxa que formi part d’un organisme que l’ha denunciat”  

“Cal indignar-se. També contra Garzón i tot el que representa. Qui surt perdent és la lluita contra la tortura”   

"És una vergonya i un exercici de cinisme” 

“És un despropòsit i un insult a les víctimes del maltractament policial”