Aquest bloc dóna suport als presos polítics antifeixistes i anticapitalistes. Per l'Amnistia Total Sense Condicions i contra el terrorisme d'estat.

16 de des. 2011

Deu tristos tòpics

DAVID FERNÀNDEZ


La Coordinadora Catalana per a la Prevenció de la Tortura edita un treball sobre els mites falsos, socialment estesos, que envolten el món silenciat de les presons.

Cridant a la reflexió col·lectiva, la Coordinadora per a la Prevenció de la Tortura (CPT) acaba d’editar el fulletó "Falsedats i desconeixement de la realitat de la presó", on es desmitifiquen els tòpics més típics sobre una realitat opaca i desconeguda per la majoria social.


1. “Les presons són plenes d’assassins i violadors”
El 75% no han mort ni lesionat mai ningú. La majoria (65%) està empresonada per delictes contra la propietat, l’ordre socioeconòmic i la salut pública, que remeten a un context originari de fortes desigualtats socials i 1,3 milions de pobres. Les presons estan plenes –sobretot– de persones pobres.


2. “Com que els delictes augmenten, és normal que augmenti la població reclusa”
La taxa de criminalitat –delictes i faltes per cada 1.000 habitants– no ha fet més que davallar: del 52,1% el 2002 al 45,8% el 2010, mentre la població presa passava de 7.416 (2003) a 10.741 (2010). És a dir, menys delictes… i més preses.


3. “Entren per una porta i surten per una altra”
La mitjana diu que les preses entren per la porta dels jutjats i triguen 2.726 dies a sortir de la presó: set anys i quatre mesos. Algunes sí que entren i surten… per la mateixa porta: Fèlix Millet, per exemple.

4. “Si són a la presó, deu ser per algun motiu”

Una de cada cinc persones preses ho és en règim preventiu, és a dir, sense haver estat condemnada. En tots els casos, els càstigs s’han endurit per als delictes comuns, mentre els èxits contra la delinqüència d’alta volada i les màfies organitzades són ben minsos.


5. “Es viu millor dins de la presó que no pas fora”
Quan es banalitza la rutina carcerària, s’obvia que el 25% de les preses té problemes de salut mental i que un 10% està infectat pel VIH. L’enduriment penal multiplica la desesperació: a Catalunya, cada dos mesos, se suïcida una presa.


6. “Les presons semblen hotels”
Els nivells de massificació són estructurals i cronificats. Tot i que la llei estableix una cel•la per persona, la taxa espanyola d’amuntegament és del 173% sobre la capacitat real. A Catalunya, la taxa s’acostaria al 120%. A la Model, s’han arribat a comptabilitzar sis persones per cel·la.


7. “Els trasllats són molt correctes”
No és pas l’opinió derivada del testimoni directe de les persones preses, que precisament denuncien les condicions dels trasllats. Sovinteja la definició comuna –animalitzada– que són tractades com bestiar, durant conduccions que freturen de mínimes condicions higièniques i de seguretat.


8. “Estan preses i, a sobre, cobren per treballar”
El TC ha interpretat –tot i que la llei sosté el contrari– que les persones privades de llibertat no han de cobrar necessàriament o poden tenir retribucions minses; vaja, que poden ser explotades. Hi ha salaris ínfims que no arriben als 170 euros al mes.


9. “Estem a l’avantguarda de la UE en presons”
L’absència de mitjans és aclaparadora. Una funcionària per cada 70 preses, una psicòloga/treballadora social per cada 300. A Catalunya, hi ha jutges i jutgesses de vigilància penitenciària que tenen 2.000 persones sota el seu control, una situació ingovernable. A l’avantguarda, això sí, del nombre més elevat de recluses i del sistema penal més dur.

10. “Les preses que surten de permís posen en perill la nostra mainada”

La majoria de les persones expreses no reincideixen. El primer semestre de 2011, el 99,9% de les sortides programades no van suposar cap trencament del retorn. En el cas dels permisos, el 97% va tornar. L’any passat, només es va registrar una fuga i va ser en un centre obert.


11. “A les presons, ja no és tortura, és un fet del passat”
Entre 2005 i 2009, a l’Estat espanyol, la CPT ha tingut coneixement de 382 denúncies per maltractaments, en un context carcerari procliu a la impunitat. És simptomàtic el testimoni del capellà de Brians, que fa anys va descobrir un grup de funcionaris apallissant un pres amb pals de fusta, o el cas del motí de Quatre Camins, en què 26 presos van denunciar tortures, que van restar impunes.

La CPT, finalment, reflexiona sobre la necessitat de revertir la tendència repressiva, reduir els costos humans i econòmics i reorientar els ingents recursos destinats a l’empresonament de la pobresa per adreçar-los a polítiques socials sòlides i inclusives.