Aquest bloc dóna suport als presos polítics antifeixistes i anticapitalistes. Per l'Amnistia Total Sense Condicions i contra el terrorisme d'estat.

18 de febr. 2012

El consell de ministres del PP indulta 5 mossos condemnats per tortures greus

El Consell de Ministres de Mariano Rajoy ha indultat avui els cinc agents del cos de Mossos d’Esquadra condemnats en ferm per tortures l’any 2008 per l’Audiència Provincial de Barcelona. La sentència havia estat ratificada pel Tribunal Suprem l’any 2009 pels delictes de lesions, tortura, maltractaments i detenció il·legal, imposant penes de presó. La mesura de gràcia aprovada aquest migdia redueix totes les condemnes a una única de dos anys de suspensió per a ocupació o càrrec públic.

‘Cas Lucian Padurau’
Lucian Padurau va ser detingut a Barcelona el 27 de juliol de 2006 a la porta de casa per cinc agents dels Mossos d’Esquadra. Reduït violentament i trepitjant-li la cara davant els vianants que els recriminaven la seva actitud, la seva dona –que estava embarassada– també va ser detinguda. Durant el trasllat amb el vehicle policial, Lucian va continuar rebent cops, tot i que insistia reiteradament en la seva condició d’hemofílic. El van encanonar a la boca i li van etzibar: “Més val que t’ho empassis tot. Si la jutgessa et deixa anar, et matem nosaltres”. Els cops van prosseguir fins a la comissaria de Les Corts, on –paradoxalment– un agent de servei va advertir: “No el pegueu més, aquí hi ha càmeres”.

Dos anys després, una sentència judicial va donar per provats tots els fets i va condemnar els cinc agents dels Mossos d’Esquadra. A tres d’ells se’ls imposaven penes de sis anys i mig de presó per tortures, en la sentència més severa que ha rebut la policia catalana durant els darrers 25 anys. La resolució judicial de la secció novena de l’audiència provincial de Barcelona donava per acreditat que el ciutadà romanès va ser detingut violentament “per error” en ser confós amb un atracador. Padurau va patir diverses lesions, va ser amenaçat de mort i posteriorment va necessitar ser hospitalitzat. La seva companya, segons la mateixa sentència, va ser detinguda il·legalment i va ser amenaçada per poder escorcollar el seu pis i el seu cotxe sense cap mena d’ordre judicial.

Saura paga la defensa
El Departament d’Interior, aleshores comandat per Joan Saura (ICV), va cedir a les pressions policials corporatives i va assumir finalment el cost econòmic de la defensa dels policies autonòmics Manuel Farré, Joan Salva, Jordi Perisse, Fernando Cea i Alejandro García, condemnats en diversos graus d’implicació. Si un dia els dirigents d’ICV anunciaven la reglamentària suspensió d’ocupació, l’endemà anunciaven que assumien les despeses de la defensa jurídica dels condemnats per tortures.

I no qualsevol defensa. Els tres advocats contractats –pertanyents a despatxos de luxe– que van redactaran el recurs de cassació de tres dels condemnats van ser Cristóbal Martell, Javier Selva i el reconegut penalista Juan Córdoba, que es van coordinar directament amb Josep Lluís Florensa, lletrat de la Generalitat i responsable d’Afers Penals dels Mossos. Florensa ja havia dur la defensa dels condemnats durant el judici i el 2006 va ser condecorat amb la medalla de bronze al mèrit policial. El desembre de 2009 aquest mateix advocat, en el decurs d’un altre judici per la fractura del braç d’un ciutadà guineà detingut pels Mossos, va protagonitzar una escena ridícula en afirmar que la fractura s’havia produït per la descalcificació de la víctima durant una “infantesa entre la fam i la guerra” i per arrossegar “un problema vitamínic”.

Reacció corporativa
La publicació de la sentència el 2008 va anar acompanyada d’una campanya difamatòria sense precedents contra la víctima –que va perdre la feina i va tornar a Romania. La banalització de la tortura va ser protagonitzada per les centrals sindicals, determinats periodistes (com Pilar Rahola, Salvador Sostres o Iu Forn) i responsables socials i polítics com Jordi Pujol, José María Álvarez (UGT) o la consellera de Justícia Montserrat Tura, que va defensar obertament els mossos condemnats, a qui va dir que coneixia personalment. Tota aquella estratègia política i mediàtica ha assolit els seus objectius: garantir la impunitat final dels condemnats, consumada avui.

Entre les expressions de justificació, banalització i minimització del maltracte policial, van sobresortir aleshores les paraules de la tertuliana Pilar Rahola: “En pocas horas se aclaró el error y el joven retornó a casa (...) delitos que no significaron ni el ingreso en hospital de la víctima (...) hoja de servicios impecable”. Però també de Iu Forn (“Compte: un gec d’hòsties no són tortures”) o Salvador Sostres (“Dir que el famós interrogatori de les Corts va ser una tortura és no saber què són les tortures (...) només un imbècil pot dir que els Mossos torturen (...) puc comprendre alguns errors”). En canvi, cap dels mitjans de comunicació que van encapçalar la defensa dels Mossos no va gosar mai entrevistar la víctima.

La seguretat privada, també
Fins i tot els directius de la seguretat privada de Catalunya van homenatjar els mossos condemnats per tortura el 4 de desembre de 2008. El president de l’Associació de Directius de la Seguretat Integral (ADSI), Eduardo Zamora, va defensar “la reputació” dels implicats durant el sopar anual de l’associació celebrada a l’Hotel Juan Carlos I. Els aplaudiments, segons la crònica del moment d’El Periòdico, van ser unànimes. Entre ells, els de la mateixa consellera Tura o la del doblet Joan Delort (aleshores secretari de seguretat d’Interior) i Rafael Olmos (director de la policia), que havien encapçalat l’ofensiva silenciosa per garantir la immunitat i impunitat dels condemnats.

Tot plegat es va salpebrar amb una campanya sindical unitària a favor de la impunitat impulsada pel corporativisme policial, que va crear un compte corrent de suport als condemnats, una concentració de suport i nombroses pressions a la conselleria regentada per ICV-EUiA, que finalment va sucumbir a les demandes policials. Tots els sindicats policials (SPC, CAT, SME-CCOO, SAP-UGT i l’Associació Professional de l’escola superior dels Mossos d’Esquadra) van cofirmar un manifest on prioritzaven solucionar la situació administrativa i salarial dels processats (la suspensió d’ocupació els suposava un sou mínim de 500 euros mensuals fins que la sentència fos ferma) i coordinar la seva defensa.

En aquell manifest també agraïen el suport de la premsa i la classe política i cloïen amb la convicció de “la innocència dels companys” i que calia treballar “per capgirar una situació que considerem del tot injusta”. Els condemnats també van rebre el suport d’altres cossos policials, com associacions de guàrdies civils o de la policia espanyola. Aquella campanya informal es va fer a través del reenviament massiu del correu personal d’un mosso d’esquadra, proper als condemnats, que expressava el seu malestar a base de falsedats: explotava la condició d’hemofílic del detingut per justificar les lesions, mentia afirmant que no hi havia testimonis oculars ni informes mèdics i situava com a únic element explicatiu el fet que Lucian Padurau volgués cobrar una indemnització.

Cas destacat per Amnistia Internacional
El cas de Lucian Padurau, però, està incorporat com a exemple paradigmàtic a l’informe d’Amnistia Internacional “La sal en la herida”, que denuncia precisament la impunitat efectiva dels agents de policia en casos de tortura i maltractaments a l’Estat espanyol. En declaracions el gener de 2009 a la DIRECTA, l’advocat de Padurau Ivan Fernández va recordar que la sentència es basa en fets provats, testimonis oculars de la violenta detenció que van testificar a la vista oral i informes mèdics de la seva hospitalització durant quinze dies.

El cas Lucian Padurau, que ha clos finalment amb el perfeccionat sistema que porta a la impunitat del torturador, incorpora encara un altre element. La justificació que tot plegat va ser un error en confondre Padurau amb un perillós atracador. En paraules de l’advocat Jaume Asens: “Què passaria si no hagués estat una detenció per error? Fa tota la impressió que s’està justificant que, si no hagués estat un error, l’actuació hagués estat correcta. La lògica és perversa”. Però sia com sia, el cas Padurau confirma que ja hi ha via autonòmica a la impunitat policial dels Mossos. La mateixa via cronificada i enquistada que segueixen els agents de la policia espanyola i els guàrdies civils condemnats per tortures: els salva el consell de Ministres que els exonera. Allà on el càstig és l’indult.

Cal recordar que el passat setembre els agents dels Mossos d’Esquadra Juan Díaz Fortes, Mònica Fraile Villamor i Alberto Fabregat Díaz ja van ser indultats, parcialment, pel Consell de Ministres del PSOE. També per un delicte de tortures. Només 8 mesos abans Felip Puig s’havia estrenat al càrrec de Conseller d’Interior afirmant: “s’ha acabat la impunitat”.