Aquest bloc dóna suport als presos polítics antifeixistes i anticapitalistes. Per l'Amnistia Total Sense Condicions i contra el terrorisme d'estat.

14 d’ag. 2012

Juan Pablo Torroija: mort sota custodia policial

Juan Pablo Torroija fou privat de la seva llibertat el 10 de juliol a Girona per un suposat intent de robatori. Després de tres hores en el calabós de la Policia Municipal, és trobat moribund i conduït a l’hospital Josep Trueta. Tres dies més tard mor sol al llit de l’hospital, encara sota custòdia policial. L’autòpsia apunta a una defunció per asfixia i suposadament per suïcidi. Aquesta autòpsia presenta greus irregularitats: el cos descrit es el d’un home de 76 anys d’edat, que no té cicatrius, ni tatuatges ni piercings. Juan Pablo tenia 41 anys, tatuatges, piercings i una gran cicatriu al braç.

Juan Pablo anava degudament identificat. El seu mòbil va ser requisat pels agents i no hagués estat difícil contactar amb els seus pares a l’Argentina o amb la mare de la seva filla a Mallorca. Malgrat tot, en l’informe mèdic consta que Juan Pablo no tenia família. L’Article 37 de la Convenció de Viena sobre Relacions Consulars obliga a les autoritats corresponents a notificar al Consulat del país d’origen la defunció d’una persona, però ni la policia, ni l’hospital ni el poder judicial no ho van fer. El que sí va fer Carles Puigdemont, alcalde de Girona, és trucar a tots els grups parlamentaris un dia abans que la notícia de la mort sortís als diaris, demanant discreció davant d’un simple cas de suïcidi. Mentrestant, la família no sabrà res de l’incident fins el dia 28 de juliol, dues setmanes després de la mort de Juan Pablo.

La manca d’informació sobre la detenció, el fet que els únics testimonis siguin els propis agents i les greus negligències comeses per la policia, l’hospital i el jutjat, han portat a la família a sospitar que Juan Pablo pot haver estat assassinat, que el seu suïcidi pot haver estat induït, o que pot haver estat torturat físicament o psicològica. L’intendent cap de la Policia Municipal de Girona, Josep Palouzié, escriu en un article d’opinió al diari El Punt Avui, que aquestes acusacions per part de la família “superen totes les línies vermelles”, ja que serien pròpies de “sistemes autoritaris en què els drets humans i les llibertats públiques no hi són garantides”. Sospitar que Juan Pablo ha estat víctima de maltractaments en dependències policials és raonable tenint en compte els casos de tortures per part dels Mossos d’Esquadra i de les Policies Locals catalanes en els últims anys. Això es demostrable no només fent un cop d’ull a les hemeroteques del nostre país sinó als diversos informes d’Organitzacions Internacionals de Drets Humans[1]. Enguany, ja són 12 els ciutadans que han mort sota custòdia policial a l’Estat Espanyol, el doble que l’any passat.

El dia 4 d’agost, per posar punt i final a la polèmica que envolta el cas de Juan Pablo, la policia de Girona filtra a la premsa un vídeo que suposadament converteix en irrefutable la tesi del suïcidi de Juan Pablo: el Diari de Girona i El Punt Avui expliquen amb tot tipus de detalls el devenir de Juan Pablo dins de la comissaria, incloent, segons el seu relat, el moment en que es penja dels barrots de la porta de la cel·la i com, 19 minuts després, la policia entra a socórrer-lo[2]. Tot i que ni els familiars ni els seus advocats no havien tingut encara accés a aquest vídeo, la jutgessa Gemma Garcès Sesé, del jutgat d’instrucció número 4 de Girona, determina que és prova suficient -juntament amb l’autòpsia- per acceptar la versió policial dels fets, i el 2 d’agost tanca el cas amb una rapidesa administrativa poc freqüent, tenint en compte els greus interrogants que se’n desprenen:
  • Primer. Com pot la jutgessa fer servir de prova un vídeo filtrat a la premsa i narrat detalladament als diaris però que encara no havia estat posat a disposició de la família ni dels advocats? I que, segons el Diari El Punt Avui, l’esmentat vídeo no documenta el moment del penjament de Juan Pablo, doncs es produeix en un punt que la càmera no pot captar?
  • Segon. En el cas que es tractés efectivament d’un suïcidi, o si més no, d’una voluntat per part de Juan Pablo de cridar l’atenció, de manifestar-se o de voler ésser conduït a un hospital, per què els policies no reaccionen sinó 19 minuts després que Juan Pablo s’hagi, suposadament, penjat?
  • Tercer. Com s’explica que ni la policia, ni l’hospital ni el jutjat no avisessin a la família o al consolat argentí, deixant que Juan Pablo morís tot sol a l’hospital?
  • Quart. Com pot ser que la interlocutòria d’arxiu de la jutgessa doni per vàlida una autòpsia que fa referència a un cos que no és el de Juan Pablo?
  • Cinquè. Com és que el jutjat d’instrucció tanca amb tanta rapidesa un cas tant tèrbol després que la família hagués d’esperar més de 15 dies abans no se li notifiqués la seva mort?
  • Sisè. Per què s’engega des de certs mitjans gironins una agressiva campanya mediàtica que fa ús d’informació confidencial amb el clar objectiu de construir un relat i un perfil interessat del difunt a partir d’especulacions? Per què, en canvi, s’enalteix en diversos articles el paper suposadament exemplar i heroic d’uns policies que van deixar agonitzar a una persona durant 19 minuts? Per què la nostra premsa, enlloc de fer periodisme d’investigació independent, es limita a reproduir una i altra volta la versió de les parts interessades: Policia Municipal i responsables polítics?
  • Setè. Perquè Carles Puigdemont, alcalde de Girona (CiU), es preocupa per trucar a tots els representants dels grups parlamentaris de la ciutat demanant discreció sobre el cas però, en canvi, no es molesta en trucar ni al consolat ni als familiars els telèfons dels quals apareixien al mòbil requisat a Juan Pablo?
  • Finalment. Com pot ser que Josep Palouzié, intendent cap de la Policia Municipal de Girona, mostri tant poca humanitat com per escriure un article d’opinió en un diari amb l’únic objectiu d’enterrar una polèmica més que justificada que deixa greus incògnites? Com es pot posar damunt la taula el malestar que -segons diu- s’ha viscut des de la policia municipal per culpa de les falses acusacions arribades d’Argentina? Com es poden obviar unes negligències més que demostrades mentre parla d’heroïcitat  i d’exemplaritat? Com es poden tenir tant pocs escrúpols i demanar a la família Torroija que es tranquil·litzi un cop hagi acabat aquest “malson”?
El malson tot just ha començat, el d’una família que veu, impotent, com se tanca el cas de Juan Pablo, sense opció a que es conegui la veritat; el malson d’uns fills que no tornaran a veure al seu pare, que va haver de morir sol al llit d’un hospital per les negligències de les autoritats; i, també, el malson d’una ciutat en plena deriva repressiva que entrellaça sinistrament  intendents, periodistes, jutges i alcaldes i que converteix a uns cossos policials inqüestionables en jutges i executors d’una civilitat que exclou, multa, persegueix i retira a tots aquells elements socials no desitjats. Estem davant d’una crisi de legitimitat del nostre Estat de Dret i d’una greu violació de les llibertats democràtiques per les que hem hagut de lluitar durant més de 40 anys de feixisme.

Per tot plegat, exigim la reobertura immediata del cas de Juan Pablo Torroija, mort sota custòdia i responsabilitat de les autoritats autonòmiques i estatals, i una resposta clara a tots els interrogants que hem esmentat.

Barcelona, 9 d’agost de 2012

Rereguarda en Moviment, Grupo de Apoyo a la CTA-Barcelona, Federació de la Casa de la Solidaritat (CEDHA, Casa Nicaragua, As. Brigadistas de Nicaragua, Raices Solidarias, Cooxino, Moviment de Brigadistes, IPO, Retruco, CASAL, Cayapa, AAPG – Guatemala), Plataforma Argentina Contra la Impunidad

[1]              Amnistia Internacional; Informe Anual del Departament d’Estat sobre Drets Humans d’Estats Units del 2012; Comissió Estatal per la Prevenció de la Tortura; Observatori Penal de Drets Humans de la Universitat de Barcelona.